La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Pulmons

Títol: Pulmons
Autor: Duncan MacMillan
Traductora: Carme Camacho
Directora: Marilia Samper
Intèrprets: Carlota Olcina, Pau Roca
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 9 de gener al 9 de febrer

Valoració: ????

D’antuvi, quan vaig entrar a l’escenari de la Sala Beckett i només vaig veure-hi un llit de matrimoni, vaig pensar que el text de Duncan MacMillan havia de ser molt potent perquè amb aquell llit tot sol els dos actors poguessin transmetre l’emoció d’una història complexa. He de dir que l’experiència va ser del tot satisfactòria: Carlota Olcina i Pau Roca van encarnar la vida d’una parella, des de l’enamorament fins a la vellesa i la mort. He de dir que em va recordar moltíssim l’obra La nostra champions particular, de Cristina Clemente.

La trama de l’obra està molt ben construïda, ja que la parella passa per tot tipus de moments i situacions, incloent-hi una ruptura que sembla definitiva però que al final els torna a unir. És a dir, té plantejament, nus i desenllaç; encara que no hi hagi un conflicte clar i definit ni hi passin coses extraordinàries, no deixa de ser una reflexió sobre el món de la parella al llarg de totes les seves fases. Malgrat el minimalisme escènic, en cap moment no es fa avorrida, perquè tant el text com la interpretació dels actors fan estar sempre en tensió per saber què passarà.

Carlota Olcina i Pau Roca, que tenen la tasca dificilíssima de fer creïbles dos personatges des de la joventut més tendra fins a la vellesa més decrèpita, se’n surten amb nota. L’espectador deixa ben aviat de veure dos joves i un llit, ja que el text i la interpretació dels actors li fan imaginar ràpidament els escenaris d’una parella que va envellint mentre passa per tota mena de vicissituds. L’obra és enèrgica, propera i molt quotidiana. Per això ens sentim tan nostres els personatges i la seva història.

Malgrat que aparentment no té pretensions, ha de ser realment difícil aconseguir que en cap moment no decaigui l’interès, i això només ho pot fer un dramaturg brillant. No coneixia el britànic Duncan MacMillan, però és un nom que apunto i a partir d’ara no em perdré res del que en facin a Barcelona. D’altra banda, Carlota Olcina i Pau Roca fan la tasca titànica d’estar una hora i mitja en un escenari petit posant-se a la pell de personatges que van envellint a marxes forçades. Ho fan tan bé que, encara que el text no digui explícitament els anys que tenen a cada frase, sempre ens sabem situar en el moment vital pel qual passen. I ho fan de manera que la seva tasca sembla senzilla.

Duncan MacMillan ha concebut aquesta obra com una conversa, on la força rau precisament en el text, i no en l’escenografia. I realment, aconsegueix l’efecte que vol. No és un tranche de vie, com en dirien els francesos, sinó que és la vida mateixa, resumida en una hora i mitja. I no hi trobem a faltar res, les paraules ho omplen i ho embolcallen tot.

Cal felicitar entusiàsticament la Sala Beckett per les propostes teatrals que ens fa. Abans de Pulmons va ser la hilarant Consell familiar, i ara es reprèn George Kaplan, que ja vam poder veure en aquest mateix espai l’estiu proppassat en el marc del Festival Grec 2013.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.