La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Zoltán Kocsis al Palau de la Música

Programa del concert:
Bach
· Concert de Brandenburg núm. 1 en fa major, BWV 1046
· Concert per a piano i orquestra núm. 5 en fa menor, BWV 1056
· Concert per a violií i orquestra en la menor, BWV 1041
· Suite orquestral núm. 1 en do major, BWV 1066
Intèrprets: Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria; Gergely Kuklis, violí; Zoltán Kocsis, piano i director
Lloc: Palau de la Música
Data: 17 de febrer

Valoració: ????

Després d’haver vist András Schiff i Dezsö Ránki, Zoltán Kocsis era l’únic gran pianista hongarès que em faltava per sentir en directe. En aquesta ocasió va venir com a pianista i director amb l’orquestra de la qual és titular, la Filharmònica Nacional d’Hongria, amb un programa molt llaminer integrat exclusivament per obres de Bach.

He de reconèixer que, malgrat que jo sempre havia preferit la interpretació dels barrocs amb instruments originals i criteris històrics, admeto que es poden tocar amb instruments moderns i alhora fer-ne una interpretació fidedigna perquè al capdavall, els instruments sonen d’una manera o d’una altra més en funció del músic que els toca que no pas de l’instrument en si mateix. Amb una orquestra reduïda, Zoltán Kocsis va aconseguir fer sonar un Bach esplendorós i fidel a l’estil barroc.

Kocsis va dirigir la Filharmònica Nacional d’Hongria amb gran precisió i l’orquestra va sonar de manera absolutament homogènia i compacta, amb un so a la corda, brillant i molt ben conjuntada. Tots els instruments sonaven en perfecta harmonia, com un sol cos. A banda d’això, Kocsis va saber imprimir a cada peça el caràcter que li tocava, i això és especialment important a les suites, ja que com a agrupacions de danses, cadascuna ha de tenir el seu caràcter diferenciat de les altres. En el concert de Brandenburg, on la trompa té un paper prominent, tot i que va fer alguns petits errors, va tocar amb seguretat i determinació.

On Kocsis va brillar amb tota la seva esplendor va ser, naturalment, en el concert per a piano núm. 5, que va brodar, amb una interpretació extremament precisa i acurada de la peça. Va tocar el piano gairebé com si es tractés d’un clave, fent les notes més aviat curtes i lleugeres, amb un petit staccato, gens pronunciat, que conferia el caràcter barroc al concert. Una articulació perfecta, un ús escàs dels pedals i un so contingut però ple que s’amalgamava perfectament amb l’orquestra van fer d’aquest concert una autèntica meravella. Aquest dia vaig copsar de primera mà que Kocsis és un dels grans del piano.

El punt més fluix del programa va ser el concert per a violí BWV 1041, peça que s’hi va afegir a darrera hora. Encara que per al violí Bach no sigui tècnicament molt difícil, si no disposes d’un solista bo, val més no programar aquest concert. Kocsis va optar per posar el concertino de l’orquestra, Gergely Kuklis, com a solista. El resultat va deixar molt a desitjar. Potser perquè és una obra que conec molt i perquè fa anys vaig sentir aquest mateix concert interpretat per Itzhak Perlman, vaig trobar molt decebedora la interpretació de Kuklis, i més encara, venint darrere de la meravella de Kocsis al piano. Malgrat que l’afinació va ser perfecta en tot moment, el so que va treure del violí era minso, apagat, sense brillantor, és a dir, tot el contrari d’un so ple, a la corda. Aquell violí no inspirava res, no transmetia cap tipus d’emoció, ja que tocava maquinalment, sense ànima. Penso que treure músics d’una orquestra per convertir-los en solistes és una mala idea, igualment com fer-ho amb els cantants d’un cor.

L’orquestra va tocar meravellosament bé, tant en el concert per a violí com en la suite núm. 1, on la secció de vent va brillar amb llum pròpia. Definitivament, Bach per Kocsis és una aposta guanyadora.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

  1. Al concert que van donar el dia 15 a l’Auditori de Lleida, la trompa no va tenir errades i el violinista Kuklis deuria estar més inspirat, perquè a mi em va tocar en diferents moments la fibra. Però això, és clar, va per barris. D’altra manera, jo no vaig tenir la sort d’escoltar Perlman…. El que sí em va semblar que haurien de millorar és potser el sastre d’en Kocsis, el frac li quedava gran per tot arreu, igual que els pantalons….potser amb una camisa negra hauria quedat millor….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.