Cendrillon

Títol: Cendrillon
Autor: música de Massenet; llibre d’Henri Cain basat en La Ventafocs de Perrault
Repartiment: Joyce DiDonato (Cendrillon), Alice Coote (el príncep blau), Ewa Podles (Madame de la Haltière), Annick Massis (la fada), Laurent Naouri (Pandolfe), Cristina Obregón (Noémie), Marisa Martins (Dorothée), Isaac Galán (el rei)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Andrew Davis
Director d’escena: Laurent Pelly
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: ?????

Aquests dies de festes nadalenques al Liceu hi hem pogut veure la que em sembla que serà la millor òpera de la temporada actual: Cendrillon, de Massenet, un títol inèdit al teatre barceloní. Em va agradar tant en tots els sentits, que vaig sortir preguntant-me com és que no s’hi havia representat mai abans. És una òpera que no té res a envejar a títols més freqüents del mateix compositor com Werther o Manon. És l’elegància i la sofisticació feta música.

L’òpera francesa té un grau de subtilesa i de refinament molt elevat. És delicada i sovint colorista. La delicadesa és la marca principal de Cendrillon, una òpera elegant i divertida alhora. Els duos entre Lucette (la Ventafocs) i el príncep són d’un gran lirisme, que contrasta amb els passatges còmics protagonitzats per la madrastra i les seves filles, personatges grotescos, contraposats a la bellesa que irradien Lucette i el príncep i que es deixa veure clarament en la música excelsa que Massenet hi posa.

Aquest cop començo la crònica de la funció per la posada en escena, ja que va ser meravellosa. Tot i que pel meu gust l’òpera és poca cosa més que la música, aquest muntatge de Cendrillon va contribuir decisivament a realçar la bellesa de la música. Signat per Laurent Pelly i provinent de la Royal Opera House de Londres, és un muntatge estèticament preciós i alhora divertit i original. Fa justícia a la història i al text de l’òpera, cosa que avui dia és una raresa.

L’elenc de cantants va ser inigualable. Joyce DiDonato, a qui precisament havíem vist l’altra Ventafocs, La Cenerentola rossiniana, va ser una Cendrillon de somni. Un cop més va enlluernar el públic amb una veu preciosa, brillant, del tot homogènia, amb aguts, greus, amb facilitat per les coloratures i amb un gran lirisme vocal. Al seu costat, la mezzosoprano Alice Coote va fer un príncep esplèndid. Tot i que el timbre és més aviat de soprano, Coote té un registre greu sòlid que va fer lluir, a banda d’una veu cristal·lina, homogènia i una línia de cant depurada i perfecta. Totes dues van contribuir en gran mesura a fer palesa l’elegància d’aquesta òpera.

En contrast, Ewa Podles va fer Madame de la Haltière, la madrastra, el contrapunt còmic. Podles és una contralt que ja hem vist diverses vegades al Liceu, amb un registre greu molt sòlid, però amb una veu que no és homogènia, ja que el registre central i agut l’aborda amb una projecció diferent del greu. És una mica desconcertant, però no es pot negar que és una bona cantant i que les seves interpretacions són d’allò més impactant per la profunditat de la veu. Laurent Naouri va fer Pandolfe, el pare de Lucette. Naouri és un baríton francès amb una veu bonica i que canta amb gust, però sense arribar a ser un baríton estel·lar. Annick Massis va ser la fada. Com a soprano lleugera, té una veu prima i dúctil, i facilitat per les coloratures, però els aguts i especialment els sobreaguts, hi ha vegades que no els aborda amb prou precisió i aleshores la veu li sona estreta, amb manca de cavitat. Ara bé, és una cantant que té una tècnica sòlida i que va molt segura.

L’orquestra va sonar meravellosament, sota la batuta d’Andrew Davis, que va saber temperar totes les seccions perquè sonessin en equilibri i harmonia entre si i amb les veus. I per damunt de tot, va saber transmetre la sublimitat i la bellesa d’aquesta òpera, amb indicacions precises d’intensitat i de velocitat que ho reforcessin. Així doncs, si bé fa unes dècades es va treure La Cenerentola de l’oblit, ara podria ser el torn de Cendrillon, una òpera màgica en una interpretació màgica.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.