Consell familiar

Títol: Consell familiar
Autora: Cristina Clemente
Director: Jordi Casanovas
Intèrprets: Pere Ventura, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Pep Ambròs, Marc Rius
Escenografia: Enric Planas
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 21 de novembre al 4 de gener
Valoració: ????

Cristina Clemente és una jove dramaturga catalana que ja fa temps que escriu coses, i ho fa molt bé: sap què vol transmetre i com fer-ho. Té molta traça a l’hora de recrear situacions de la vida quotidiana, l’espectador s’hi sent identificat, i a més, ho fa amb un toc d’humor sensacional. En aquest cas, Consell familiar és un seguit de moments hilarants.

La casa d’una família tipus de Catalunya, formada per un matrimoni i dos fills adolescents a la qual s’afegeix el xicot de la filla, un noi alemany, es regeix per una democràcia parlamentària en el sentit més estricte de l’expressió. Totes les decisions es voten i les feines es reparteixen de manera consensuada. Ja d’antuvi, quan veiem les qüestions domèstiques que es tracten a les assemblees, no podem evitar riure davant d’una situació ridícula i grotesca. A partir d’aquí, els problemes es van enfilant i van creixent perquè es convoquen eleccions i cadascú proposa la seva manera de dur la casa amb la màxima eficiència.

En aquest moment, l’obra pot tenir una doble lectura molt fàcil, atès que no costa gaire identificar cada personatge amb els partits polítics actuals. Tot i que l’autora va dir en una entrevista que el que pretenia amb Consell familiar era retratar el funcionament disciplinat i ordenat de la seva pròpia família, el cert és que ha transcendit el significat literal per acabar convertint-se gairebé en una faula-paròdia de la realitat actual. Fins i tot és fàcil identifcar el xicot alemany de la filla amb Angela Merkel i la seva recepta de l’austeritat com a mesura per sortir del pou.

Més enllà dels paral·lelismes amb la situació actual, es tracta d’una obra divertidíssima, amb situacions, respostes i sortides ben originals que fan petar de riure, ja que tot parteix d’un punt tan irreal com grotesc. La comèdia, doncs, no es basa en malentesos, sinó en un plantejament surrealista que només fa que anar in crescendo a mesura que l’obra avança fins arribar a l’esclat final, en què la bola s’ha fet tan grossa que ha explotat. Sens dubte, el mèrit més gran d’aquesta comèdia és l’originalitat, que provoca una gran hilaritat.

Cristina Clemente es revela com una autora brillant, amb idees i amb un estil fresc i planer que atrapa l’espectador i de seguida el posa en situació. Cal dir també que va comptar amb cinc actors molt ben identificats amb llurs rols. Va destacar especialment Lluïsa Castell, una actriu versàtil que hem pogut veure en registres ben diferents, des del drama més dur fins a la comèdia. L’altre actor que destacaria és Pep Ambròs, membre de la companyia Les Antonietes, que interpreta el fill gandul i aprofitat. La resta de l’elenc completa una interpretació rodona d’una obra rodona.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.