Himmelweg
Títol: Himmelweg (Camino al cielo)
Autor: Juan Mayorga
Director: Raimon Molins
Intèrprets: Patrícia Mendoza, Guillem Gefaell, Raimon Molins
Lloc: Sala Atrium
Dates: del 13 de novembre al 29 de desembre
Les novel·les, pel·lícules i peces teatrals de temàtica nazi tenen alguna cosa morbosa que m’hi atreu poderosament. De fet, em penso que atreuen molta gent perquè encara ara ens costa d’entendre com va ser possible la barbàrie nazi: com va poder succeir al cor de l’Europa il·lustrada, com va ser capaç de permetre-ho un país sencer, i què els passava pel cap als nazis que cometien les atrocitats que tots coneixem i que tant ens esgarrifen. Himmelweg és un text magnífic que no es recrea en el sofriment de ningú, sinó que mostra les relacions aparentment cordials entre un caporal nazi i un presoner jueu, sempre amb el rerefons de tots conegut i que a l’obra és un absent present: l’extermini programat de la comunitat jueva.
L’obra és llarga, es compon de diversos quadres, argumentalment independents però que es refereixen al mateix tema de fons, i no fa esgarrifar, sinó pensar. Com pot ser que el caporal nazi del camp de concentració no es cansi de repetir que Spinoza és un dels seus autors preferits? Tot i que és un home de tarannà autoritari, mai no es mostra cruel i sempre fa gala de la seva biblioteca, formada pels millors clàssics de tots els temps. El de la cultura és un dels dilemes més recurrents del nazisme. Com pot ser que els qui enviaven sense vacil·lar persones innocents a les cambres de gas llegissin Goethe i escoltessin Mozart? Vol dir que posseir una cultura vasta no ens immunitza contra la barbàrie.
El segon dilema és el de la noia enviada per la Creu Roja a comprovar l’estat dels presoners al camp de concentració. Ella fa fotografies i escriu informes de tot el que veu -tot el que li ensenyen-, i arriba a la conclusió que els presoners reben un tractament correcte, sense cap signe de violència ni de vexacions. Ella mateixa, només de començar l’obra, es lamenta, perquè no és capaç d’entendre-ho, com va poder no veure el que realment passava en aquell camp que ella mateixa va trepitjar. La perplexitat és total. No ho entén.
Himmelweg és una obra de tema dur i escabrós, però no és un text dur, sinó gairebé filosòfic. Planteja qüestions ètiques, presenta un jerarca nazi envanit, que frega el deliri, però que no es veu com un monstre inhumà. El personatge del presoner jueu s’acosta més a allò que ens és conegut: gent que ho havia perdut tot i que no els quedava altra opció que arrossegar-se davant els nazis per por de qualsevol cosa. El caporal nazi personifica el que Hannah Arendt anomenava la banalitat del mal, és a dir, que els nazis en realitat no eren monstres, sinó persones normals que per un motiu o altre van caure en la barbàrie col·lectiva més boja i furibunda que s’ha vist mai.
Diu al programa de mà que Himmelweg és una de les obres de Mayorga més representades arreu del món. No és estrany. És un text brillant que no es dirigeix a les vísceres, sinó a l’intel·lecte, que ens fa veure aspectes impensats dels camps de concentració i de les relacions més personals i quotidianes entre guardians i presoners. Els tres actors fan una feina absolutament encomiable, fantàstica: Patrícia Mendoza ens rosega l’ànima amb els seus remordiments com a cooperant de la Creu Roja, Guillem Gefaell ens entendreix com el presoner submís, i Raimon Molins broda el seu paper de nazi en ple deliri de grandesa. És una obra immensa que es mereixeria que es representés en una gran sala de Barcelona, sense desmerèixer gens la gran tasca de les sales alternatives, i concretament en aquest cas, la de la Sala Atrium.