La síndrome de Stendhal

Títol: Parsifal
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Repartiment: René Pape (Gurnemanz), Gerald Finley (Amfortas), Simon O’Neill (Parsifal), Angela Denoke (Kundry), Willard W. White (Klingsor), Robert Lloyd (Titurel)
Director musical: Antonio Pappano
Director artístic: Philip Langridge
Lloc: òpera en directe des de la Royal Opera House Covent Garden al cinema Bosque
Data: 18 de desembre

Si bé Wagner és un dels meus compositors preferits i Parsifal una òpera que m’agrada molt, he de dir que vaig sortir més aviat moixa del cinema el dia que en van fer la retransmissió des de la Royal Opera House. Potser perquè hi anava amb unes expectatives massa elevades, o perquè encara tenia viu el record d’aquell Parsifal incommensurable que vam poder veure, també al cinema, des del Metropolitan de Nova York, amb una posada en escena absolutament esplèndida i un elenc de cantants inigualable.

Aquest dia vam tenir l’ocasió de veure que la Royal Opera House també fa produccions escèniques dolentes. No m’agrada parlar gaire dels muntatges escènics de les òperes, perquè per mi és un element del tot secundari, però en aquest cas, sumat a un llibret infame, va convertir Parsifal en una òpera avorrida. Parsifal té un problema, i és que hi ha un abisme entre la música i el llibret. És ben sabut que la música de Wagner és mística, espiritual, metafísica, penetra en allò més pregon de l’ànima humana. Ara bé, compondre una òpera de tema explícitament religiós és pràcticament impossible, ja que en el cas de Wagner, no es pot escriure cap lletra que arribi a la sola de la sabata de la música de Parsifal. És una òpera per sentir-la i prou, i sense llegir el llibret. La música ho diu tot.

Els cantants que vam sentir, a més, no van estar tots a l’altura que s’esperava. Angela Denoke és una soprano magnífica, amb una veu preciosa, uniforme, amb aguts i greus, i a més té una expressivitat vocal i gestual admirable, però no té la veu adequada per fer de Kundry. És massa lírica, li va faltar gruix de veu i força per fer més pesant el personatge, que li va quedar massa lleuger. Al seu costat, a Simon O’Neill li va passar tres quarts del mateix. És un molt bon tenor, amb una veu bonica, clara, ben projectada i una línia de cant impecable, però no és un tenor wagnerià, pel meu gust. És massa líric, li falten greus i la veu no té prou gruix ni prou força per afrontar el caràcter dels personatges per a tenor de Wagner.

D’altra banda, vam tenir cantants adequats per a la resta de papers: Gerald Finley, potser el millor de tots, és un baríton magnífic, un gran liederista, cosa que el converteix en un cantant millor, ja que li atorga un frasseig impecable i una línia de cant molt depurada, i a banda, té una veu avellutada i preciosa i una gran expressivitat vocal. René Pape, el Gurnemanz del moment, potser queda una mica mancat en el registre més greu del personatge, especialment perquè no va diferenciar-se gaire de Finley, però és un gran cantant, amb una veu gran, ampla, bonica, uniforme, una bona línia de cant i un bon frasseig. Willard White també va ser un Klingsor magnífic, ple de força i d’autoritat, que infonia temor. És un cantant gran i la veu se li nota un xic gastada, però va complir de sobres amb el paper i va demostrar que té una veu uniforme, homogènia, que sabia abordar tant el registre greu com l’agut.

L’orquestra, dirigida pel seu titular, Antonio Pappano, va sonar meravellosament bé. Pappano va demostrar que és un bon coneixedor de Wagner, ja que va donar a l’òpera aquell caràcter solemne i místic de què està revestida. Va atorgar a cada passatge l’aire requerit, i així va fer sonar l’orquestra molt fort en els encants del divendres sant, amb les campanes a tot drap, i al segon acte li va conferir el misteri i l’espiral creixent de tensió que es va congriant fins a l’esclat final. I va respectar escrupolosament els cantants, llevat del tenor, que en algun moment molt puntual va quedar ofegat per la massa orquestral.

El que no es pot perdonar és el muntatge escènic de Philip Langridge. Va ser una escenografia freda, desangelada, que no inspirava res, deslligada de la música, i inintel·ligible. Tota l’acció de l’òpera passava pràcticament en un cub central el marc del qual s’il·luminava de colors diferents. No va haver-hi cap canvi d’escenografia en els tres actes, per tant, no es va fer palès l’abisme que hi ha entre el segon i el primer i el tercer. Un llit d’hospital dins del cub i una mena de Jesucrist que no s’entenia què feia a escena ho entorpien tot perquè si ja la lletra és prou desgraciada, el muntatge no contribuïa a fer-la mengívola. Estic absolutament convençuda que totes les òperes de Wagner s’haurien de fer en versió de concert, però aquesta especialment és la que més ho demana, perquè més que una òpera, sembla un oratori disfressat.