La síndrome de Stendhal

Programa: Bach, Variacions Goldberg, BWV 988
Intèrpret: Evgeni Koroliov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 de desembre

Les Variacions Goldberg, encara que sigui un tòpic dir-ho, és un dels cims més alts de la literatura musical per a teclat. Fins fa pocs anys, jo era absolutament purista amb la interpretació de les peces per a teclat dels compositors barrocs, especialment de Bach, i no “suportava” sentir-les en versió per a piano. Això va canviar, però, d’ençà que vaig assistir als dos concerts que va fer fa uns anys al Palau el meu estimadíssim Daniel Barenboim, en què va tocar els dos llibres d’El clave ben temperat, en una interpretació, tot s’ha de dir, absolutament romàntica, però que em va arribar a l’ànima.

Des d’aleshores, fins i tot penso que hi ha moments per sentir Bach en clave i moments per sentir-lo en piano. El problema és com s’ha de tocar Bach amb piano, atès que el piano té moltíssimes més possibilitats tímbriques que el clave. Hi ha gustos per a tot, des dels qui diuen que el piano s’ha de tocar exactament com si fos un clave, fins als qui, com Barenboim, fan una versió ben allunyada de l’original per tal d’explotar al màxim les possibilitats sonores del piano. El gran mèrit d’Evgeni Koroliov és que va saber trobar l’equilibri perfecte entre l’escriptura original per a clave i les possibilitats tímbriques del piano.

Koroliov és un pianista d’una sobrietat extrema, i això és perfecte per a Bach, ja que la percussió de cadascuna de les tecles va sonar clara i ben articulada, però no seca, com és el so característic del clave. No va fer cap concessió a una interpretació clàssica —com fa Schiff— ni romàntica —cas de Barenboim—, i així i tot, va fer sonar el piano com un piano, i no com un clave, com feia Glenn Gould, que no m’ha agradat mai perquè em sembla fred com un tros de gel. Koroliov toca Bach d’una manera elegant i expressiva, treu un so molt personal del piano que sap copsar l’esperit de Bach com cap altre. És d’agrair que fes un ús escassíssim del pedal, la qual cosa va contribuir a reduir el ventall d’intensitat tímbrica en la seva interpretació, és a dir, no va fer forts massa forts ni pianos massa fluixos. Tothora va ser un equilibri perfecte i dinàmic entre molts elements: les possibilitats del piano, l’escriptura per a clave, l’estil barroc, l’espiritualitat i una gran elegància.

Va fer prou matisos d’intensitat, de velocitat i de caràcter perquè es distingís l’aire de cadascuna de les variacions, però sempre va sonar com una obra unitària. En cap cas no es va recrear en la interpretació; Koroliov no fa virtuosisme tècnic, és massa pulcre i massa sobri per voler fer demostracions del seu art. Va ser una interpretació molt concentrada, molt focalitzada en l’obra i en l’univers bachià, cosa que absorbia completament l’oïda dels espectadors i impedia tenir el cap en una altra banda.

No sé si puc gosar dir que Koroliov és el millor intèrpret de Bach per a piano. Enguany tornarem a sentir les Variacions Goldberg, interpretades per un altre primera espasa del piano: Alexei Volodin. Però Koroliov ha deixat el llistó molt alt. Es pot igualar, però és impossible de superar.