Agrippina
Títol: Agrippina
Autor: música de Händel; llibret de Vincenzo Grimani
Repartiment: Sarah Connolly (Agrippina), Franz-Josef Selig (Claudio), Malena Ernman (Nerone), Danielle de Niese (Poppea), David Daniels (Ottone), Henry Waddington (Pallante), Dominique Visse (Narciso), Enric Martínez-Castignani (Lesbo)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Harry Bicket
Director d’escena: David McVicar
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 29 de novembre
Em penso que aquesta serà una de les millors representacions operístiques que veurem enguany al Liceu, si no la millor. Ha comptat amb un elenc de protagonistes inigualable i un director com Bicket, especialista en barroc, que ha fet rutllar l’orquestra del Liceu gairebé com si en fossin especialistes. Com a amant que sóc de la música de Händel, ha estat un autèntic privilegi poder gaudir d’una òpera seva tan infreqüent, i tan ben feta.
Sarah Connolly, que ja havíem vist fa uns anys fent el Neró de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, va demostrar novament que és una cantant amb una veu sòlida, ampla, del tot homogènia, amb un registre central generós i uns aguts còmodes. Canta amb molta elegància, sap dotar el personatge del caràcter que li cal a cada moment, fa tots els matisos necessaris i cap mena d’estridència. Una Agrippina perfecta. Al seu costat, l’altra protagonista, Danielle de Niese, una soprano lleugera amb gran facilitat per fer agilitats, però amb una veu un pèl estreta que alguna vegada feia que els aguts sonessin cridats, com si li manqués cavitat bucal. Val a dir que el personatge de Poppea és el que més àries té, a vegades l’una darrere l’altra, i si a això hi sumem un muntatge escènic que obligava els cantants a fer moviments bruscos i ràpids, no descartaria gens que l’estretor dels aguts es degués a un excés de moviment, grotesc i del tot innecessari.
David Daniels, un dels grans contratenors de l’actualitat, és un bon cantant, amb una línia molt depurada i un frasseig perfecte, però té un petit defecte tècnic, i és que té un xic d’engolament a la veu, cosa que li n’impedeix una projecció òptima i sembla que soni entelada. Ara bé, la seva ària estrella, que és la gran ària lenta de qualsevol òpera de Händel, “Voi che udite il mio lamento”, la va cantar amb la màxima expressivitat, i malgrat aquest petit problema tècnic, va fer posar la pell de gallina. Malena Ernman, una contralt que desconeixia completament, em va anar captivant a mesura que avançava l’òpera. Si bé al principi la trobava amb un estil massa abrupte, el cert és que té una veu molt càlida i amb molta personalitat, una mica com Vesselina Kasarova, i això sempre és molt agraït, ja que dóna més relleu als personatges que interpreta. No cal dir que té un registre greu impressionant, i també un d’agut molt notori. A més, és de destacar que té una forma física increïble, ateses les flexions que McVicar li feia fer mentre cantava. Per acabar, el Claudio de Franz-Josef Selig va ser imponent des de tots els punts de vista. Potser Händel no requereix un baix profund com ell, ja que va demostrar que té un gran domini del registre greu, però va patir una mica en l’agut. Potser la veu era massa gran pel paper, però Selig és un cantant meravellós amb una tècnica perfecta i un frasseig immaculat i el seu Claudio va tenir tots els matisos que el paper demana a cada passatge de l’obra.
Els secundaris van quedar a molta distància dels cinc principals, però com a secundaris van complir amb el paper. Potser hauríem de remarcar la clara indefinició vocal de Dominique Visse (no em va quedar clar si era tenor o contratenor) i la clara ineptitud d’Enric Martínez-Castignani, que té una veu mal emesa i del tot insuficient per abordar cap paper principal.
Però qui va brillar per damunt de l’elenc de cantants va ser Harry Bicket, el director que ja havíem vist al Liceu amb Lucio Silla i que va fer sonar l’orquestra amb tota la dignitat. En aquesta ocasió, l’orquestra va sonar més que digna; va sonar bé, com si estigués avesada al repertori barroc. La secció de vent metall no va fallar ni una nota i la corda va anar perfectament conjuntada i amb un ritme pròpiament barroc, amb contrastos d’intensitat ben marcats. Des d’un dels dos claves, Bicket va dirigir una funció que hauria estat rodona si no l’hagués torpedinat un muntatge escènic grotesc de David McVicar, que es caracteritzava per uns decorats minimalistes i un excés de moviment i de soroll escènic que sovint entorpien l’audició de la música. Però com que musicalment va ser excel·lent, podem passar per alt la producció escenogràfica.