La síndrome de Stendhal

Programa del concert: Beethoven, sonates op. 96 i op. 30 núm. 3; Weinberg, sonata núm. 5 op. 53, sonata per a violí sol núm. 3 op. 126
Intèrprets: Martha Argerich, piano; Gidon Kremer, violí
Lloc: Palau de la Música
Data: 28 de novembre

Va ser un concert desigual. Amb aquesta frase es podria resumir ben bé l’actuació que van fer Martha Argerich i Gidon Kremer al Palau. Tenia moltes ganes de tornar a veure la pianista argentina, que tanta fascinació desperta a Barcelona —i amb tota la raó. Gidon Kremer només el coneixia de nom, sabia que era un violinista de prestigi, però no l’havia sentit mai, ni en directe ni en disc. I va ser una decepció sense pal·liatius.

Kremer va tocar amb una afinació perfecta, això cal destacar-ho, però en tot moment li va mancar força, tremp, vitalitat; qualitats que Argerich desprenia amb exuberància a cada nota que tocava. Vaig pensar que aquesta manca de força es pot atribuir a l’edat; malgrat que Kremer “només” té 65 anys, físicament se’l veu molt més vell, a banda de feble, com una figureta de vidre a punt de trencar-se. Així doncs, he volgut corroborar aquesta teoria a través dels seus múltiples enregistraments, i m’he adonat que si bé és cert que amb els anys ha perdut tremp i energia, en plenes facultats no és el tipus d’instrumentista que a mi m’agrada. El so que treu del violí és fred, apagat, fins i tot un pèl buit; no és un so a la corda, ple i vibrant. Diria que és amb el violí el que Alfred Brendel és amb el piano: un concertista tècnicament competent, però emocionalment desangelat.

Això va fer que el contrast amb el temperament de Martha Argerich fos brutal. Argerich és una pianista càlida i versàtil, que amb 72 anys té encara una agilitat als dits i una energia que la fan insuperable. De caràcter arravatat, sap adaptar-se perfectament a cada peça que toca, i va executar Beethoven en el seu punt just, amb un equilibri perfecte entre foc i mesura. El piano va brillar esplèndidament, els dits li corrien per les tecles de manera gairebé màgica, i encara va tenir prou perspicàcia per adaptar-se a la manera de tocar de Kremer, diametralment oposada a la seva.

El programa, integrat per dues sonates de Beethoven i dues peces del compositor polonès Mieczyslaw Weinberg, va ser deliciós per la part de Beethoven, i un pèl avorrit per la de Weinberg, del qual, a més, Kremer va executar una peça per a violí sol. Val a dir que hi va posar totes les seves habilitats i capacitats, perquè la peça era endimoniadament difícil, però no va brillar perquè Kremer ha perdut amb els anys, i perquè l’obra no tenia la genialitat d’un Bach o d’un Paganini. M’hauria encantat que Argerich hagués tocat alguna sonata per a piano de Beethoven —o de qui fos.

Així doncs, va ser una mica una oportunitat perduda, un concert deslluït, perquè si qui hagués acompanyat Argerich hagués estat un violinista del mateix tremp i força com ara Pinchas Zukerman o Viktoria Mullova, la cosa hauria fet un gir espectacular que ens hauria deixat a tots clavats a la cadira.