El viatge de tardor del Quartet Casals
Programa: integral dels quartets de Schubert
Intèrprets: Quartet Casals
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Dates: 12 i 13 d’octubre, 5, 7 i 9 de novembre
Durant cinc sessions no consecutives el Quartet Casals ha tocat a la sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona la integral dels quartets de Schubert. Ha estat tot un esdeveniment, un autèntic viatge iniciàtic per la música de cambra d’un dels compositors més grans de la història. La música de Schubert té un aire fresc però angoixat, espontani però amb un deix de melangia, i els seus quartets són una de les parts més significatives de tota la seva obra, extensíssima, tenint en compte que només va viure trenta-un anys.
El Quartet Casals, fundat el 1997 a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía, està integrat per Vera Martínez Mehner i Abel Tomàs (violins), Jonathan Brown (viola) i Arnau Tomàs (violoncel), i és el grup de cambra resident de l’Auditori. Com a amant de la música de cambra que sóc, els he sentit en diverses ocasions al llarg dels anys, i s’ha de dir que l’evolució que han fet ha estat brutal. En poc temps han passat de ser un quartet mediocre a ser un quartet de referència a nivell mundial. Aquesta integral Schubert n’ha estat una bona prova.
La música de cambra és difícil i sovint desagraïda. Necessita que els membres integrants del grup estiguin perfectament conjuntats, la qual cosa requereix músics molt experimentats i moltes hores d’assajos en comú. Els membres del Quartet Casals van tots a l’una de manera absolutament espontània, totes les cordes sonen en una harmonia perfecta, i en canvi, cada instrument es distingeix clarament dels altres. L’afinació va ser en tot moment immaculada i la seva interpretació de Schubert va ser brillant. Desprenia una sensibilitat extrema, angoixa, senzillesa i frescor, segons el quartet.
Personalment només hi faria una petitíssima esmena. Els dos violins s’alternen el paper de primer i segon violí. En els concerts de novembre això no va afectar gens la qualitat de les execucions, però en els d’octubre es va notar diferència. Essent tots dos molt bons músics, Vera Martínez Mehner es veu amb més iniciativa, més dots de lideratge, més empenta, mentre que Abel Tomàs potser no té aquestes qualitats, no se’l veu tan decidit, no imprimeix tant de caràcter a cada quartet. D’altra banda, també cal destacar que tots quatre músics fan servir arcs del període barroc-clàssic —tenen la punta més allargada i estan més tensats— per tocar, en aquest cas, els quartets de la primera època de Schubert. Amb aquests arcs també toquen els compositors anteriors a Schubert. Això fa augmentar la dificultat a l’hora de treure so, ja que com que estan més tensats, és més difícil que en passar l’arc per les cordes el so surti ple. Així i tot, van vèncer totes les dificultats i el so va ser magnífic. En La mort i la donzella, Rosamunda i el quartet D 887 van tocar amb arcs moderns; són peces que necessiten un so més intens. Però en tot moment, ja fos amb uns arcs o els altres, el so va ser sempre a la corda, és a dir, ple.
Tots cinc concerts van ser enregistrats en vídeo, que es comercialitzarà. Era una ocasió única de fer un nou enregistrament de la integral de Schubert per una formació que ha assolit un nivell colossal, que es pot posar colze a colze amb el Hagen Quartett o amb el Quartet Amadeus. És una gran satisfacció que almenys en música de cambra, tinguem una formació de qualitat.