La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La revolució no serà tuitejada

Títol: La revolució no serà tuitejada
Creació i direcció: Jordi Casanovas, Guillem Clua, Pau Miró
Intèrprets: Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera, David Verdaguer
Escenografia: Enric Planas
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 3 al 27 d’octubre

És bo veure l’evolució dels joves dramaturgs catalans. En aquest cas, Jordi Casanovas (Una història catalana), Guillem Clua (Smiley) i Pau Miró (Els jugadors) signen a sis mans aquesta obra construïda a partir d’històries (aparentment) independents que es van encavalcant a mesura que avança l’acció. Fa una picada d’ullet a la història i ens fa aparèixer Lenin tuitejant la revolució russa (d’aquí el títol). L’obra sembla superficial perquè és molt divertida, però si hi parem atenció, ens adonem que fa rumiar en com les tecnologies ens han canviat la manera de pensar.

La revolució no serà tuitejada em va agradar, entre altres coses, perquè és del tot contemporània, retrata el temps apressat que vivim, acuitats per la immediatesa a la qual les noves tecnologies contribueixen tan decisivament, i per això mateix és com si ens miréssim en un mirall que ens ensenya allò que ens perdem per voler fer moltes coses alhora: els sentiments, la reflexió, la vida real.

L’escenari en què passa l’acció és una botiga Apple -amb la pometa degudament modificada per no tenir problemes de drets- en què es ven el producte com una forma de vida, gairebé com una religió. Els venedors prometen que amb tots els ginys que tenen a disposició es pot fer qualsevol cosa, i qui ho posa en qüestió és precisament un dels personatges que fa Pol López: un venedor nou que no té cap més motivació que l’econòmica per treballar a Apple. El gegant informàtic apareix convertit en una secta que abdueix el cervell dels seus treballadors.

Però per sota de tanta tecnologia hi ha personatges amb sentiments que riuen i que ploren, que es diverteixen i pateixen, i aquí els autors han incorporat el mateix Steve Jobs com a personatge, poc abans de l’aparició de l’iPhone, l’artefacte que havia de revolucionar el món de la tecnologia mòbil. Apareix dibuixat com un home sol, però que necessita caliu personal més enllà de la tecnologia que dissenya per sentir-se realitzat.

La Kompanyia, la nova companyia resident del Teatre Lliure, integrada per joves actors, s’encarrega de la interpretació de l’obra i ho fa amb nota. Cada actor es posa a la pell d’un personatge més o menys excèntric i el fa divertit, grotesc i humà alhora. Torno a dir que és una obra hilarant, però no per això deixa d’incidir en el tema de la solitud humana, que un mal ús dels ginys electrònics pot emmascarar però no fer desaparèixer.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.