El Ballet Nacional de Polònia i la música pura
Títol: Bach Dances (The Kisses, Concerto Barocco, The Green, In Light and Shadow)
Intèrprets: Ballet Nacional de Polònia, Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director: Jakub Chrenowicz
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 25 d’octubre
D’antuvi he de dir que no m’agrada gaire el ballet. Especialment no m’agrada el ballet clàssic, el del tutú, per entendre’ns. En canvi, si es tracta de coreografies creades a partir de música no pensada per ser ballada, el resultat acostuma a ser més reeixit. Un exemple n’és el ballet de Maurice Béjart. Aquest també era el cas del Ballet Nacional de Polònia, que va presentar quatre coreografies a partir de quatre peces insígnia de Bach: el concert per a clave BWV 1052, el concert per a dos violins BWV 1043, l’obertura de la Passió segons sant Joan, l’ària de les Variacions Goldberg i la Suite núm. 3 en re major, BWV 1068.
Com que no sóc entesa ni afeccionada al ballet però en canvi m’apassiona la música de Bach, involuntàriament vaig fixar-me més en l’execució de les obres que en l’execució de les coreografies. El que vaig sentir, certament no em va agradar gens, va ser més aviat lamentable. Potser la pitjor part va ser el primer ballet, amb el concert per a clave tocat de manera avorrida i monòtona, i uns ballarins més aviat insegurs que van fer alguns errors i fins i tot una ballarina va caure a terra. No em va semblar un cos de ball de primera divisió.
Però el cop més dur va venir a la segona part, integrada per dos ballets, a partir del concert per a dos violins BWV 1043 i de la Passió segons sant Joan, respectivament. He de dir que el cos de ball va millorar notablement des de la primera part, però l’orquestra va empitjorar. El concert BWV 1043, que és la quintaessència de la música pura, el segon moviment del qual es diu que és el diàleg de Bach amb Déu, va ser executat horrorosament per una orquestra que semblava una nina que s’hagués quedat sense corda, i uns violins solistes que a banda de desafinar com a lladres, van tocar sense esma, sense expressivitat, sense sang a les venes. Potser és culpa meva de tenir aquesta peça tan interioritzada en la versió estratosfèrica que en fan Itzhak Perlman i Pinchas Zukerman dirigits per Daniel Barenboim, tots tres inspiradíssims i pletòrics, però Bach no es toca d’aquella manera. Quan després va venir l’obertura de la Passió segons sant Joan, l’orquestra va anar una mica millor, però el cor va ensorrar l’obra. La passió, com a obra religiosa, ha d’infondre temor, pietat, profunditat espiritual, i res d’això no va traspuar en la interpretació del cor del Liceu. Les veus, especialment les femenines, tenien un vibrat excessiu i no podien abordar els aguts amb comoditat ni suficiència. Potser tot plegat es deu al fet que el cor del Liceu mai no ha cantat Bach. Pel que fa a la coreografia de la passió, va ser fosca, abstrusa, inintel·liglble, confusa. No sabria dir si van ballar bé o no.
L’última part, per sort, va ser la millor en tots els sentits. Graciosament van enllaçar l’ària de les Variacions Goldberg amb la suite núm. 3, amb naturalitat i elegància, l’orquestra va tocar prou bé, les trompetes no es van equivocar, i el ballet va ser lluminós i diàfan. Com a resum, només em queda dir que amb música enllaunada, el ballet hauria guanyat moltíssim.
Dit això, m’agradaria fer referència a una frase lapidària de Nietzsche: “sense música, la vida seria un error”. Què volia dir el filòsof amb aquesta frase? No pas que la música és un acompanyament a la vida, sinó que la música és un element indispensable per viure com a éssers humans, de manera plena, per poder-nos realitzar. I enllaçant-ho amb Schopenhauer, la música més alta, aquella que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos, la que ens fa vibrar, la que ens transporta en un lloc diferent del que som, és la música pura, aquella que no està al servei d’imatges ni de paraules, sinó que amb el so ho expressa tot. A parer meu, la música pura és la més sublim de les arts, per dos motius: perquè no s’expressa amb paraules (la qual cosa voldria dir logos, per tant, raó), i perquè no és tangible. Tot aquest doll de pensaments em van venir al cap arran de sentir/veure la Passió segons sant Joan, l’obertura de la qual em provoca calfreds sempre que la sento. Jo que sóc agnòstica, seria capaç de convertir-me a qualsevol religió només de sentir aquella música. Penso que no admet que se’n faci una coreografia, perquè aleshores la música es posa al servei d’una altra art i és com si, d’una manera subtil, es degradés. La música de Bach, però especialment la religiosa, és tan gran, que no es pot posar al servei de cap altra cosa. És (gairebé) l’obra de Déu.