Orquestra Da Camera
Programa del concert:
· Bach: Concert de Brandenburg núm. 3 en Sol M, BWV 1048
· Bach: Concert per a violí, oboè i orquestra en do m, BWV 1060R
· Mozart: Serenata núm. 13, KV 525, “Una petita serenata nocturna”
· Schönberg: Nit transfigurada, op. 4
Intèrprets: Orquestra Da Camera
Antje Weithaas, concertino-directora
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 d’octubre
Enguany l’organització Ibercàmera arriba a la trentena temporada, i per celebrar-ho, ha creat una orquestra de cambra integrada pels millors músics d’algunes de les formacions més prestigioses del panorama musical actual. D’antuvi, cal felicitar l’orquestra pel seu esforç, i agrair a Ibercàmera que durant aquests trenta anys hagi portat a la nostra ciutat els millors intèrprets d’arreu del món.
El programa era molt llaminer i variat: Bach, Mozart i Schönberg. Evidentment, com que és una orquestra de cordes, van triar obres específiques per a aquest tipus de formació, de manera que l’únic instrument de vent que vam veure al concert va ser l’oboè solista per al concert BWV 1060R de Bach.
L’Orquestra Da Camera, indubtablement, està formada per la flor i nata dels músics actuals, però amb això no n’hi ha prou. Una orquestra és un conjunt, i és alguna cosa més que la suma de les parts. El so que treuen és potent, brillant, resolutiu, però especialment en Bach va haver-hi alguns problemes d’afinació, i durant tota la primera part es va sentir una orquestra desconjuntada, sense sentit d’unitat. La suma de bons músics no fa una bona orquestra, és tota una altra cosa. Què els falta? M’agradaria pensar que assajos, perquè al capdavall, la unitat i la compenetració només es poden assolir a base de temps, d’assajar i conèixer-se els uns als altres, tocar plegats i endinsar-se en les obres que tenen en repertori. Si l’Orquestra Da Camera ha de tenir continuïtat, necessitaran moltes hores d’assajos en conjunt; si no poden disposar d’aquest temps, val més que es dissolgui. No ho dic per desmerèixer-los, perquè és una formació excel·lent en potència, però cal tenacitat.
Com he dit abans, l’element més destacable de l’orquestra és el so, un so a la corda, compacte i brillant. Però si Bach va sonar desconjuntat, en Mozart aquesta mancança es va accentuar. A la conegudíssima petita serenata nocturna li va faltar tremp, especialment en els dos moviments centrals, que van executar amb massa lentitud. Sovint es diu que Mozart serveix com a termòmetre per mesurar la qualitat d’un intèrpret. En aquest cas, l’Orquestra Da Camera va tocar bé però sense arribar a l’excel·lència.
A la segona part, en canvi, a “Nit transfigurada” de Schönberg tot va canviar. L’orquestra va abordar l’obra amb una compenetració desconeguda fins aleshores i la va interpretar com un sol cos. Schönberg va sonar amb tota la seva esplendor, l’obra concebuda originalment com a sextet de corda i reescrita més tard per a orquestra de cordes, l’Orquestra Da Camera la va brodar. Aquí no es van notar individualitats, sinó un conjunt harmònic.
Així doncs, la iniciativa d’Ibercamera és excel·lent i lloable, però només en cas que l’orquestra pugui mantenir una activitat regular d’assajos. Un conjunt no s’improvisa d’un dia per un altre, sinó que necessita perseverança. Caldrà estar atents a l’evolució de la formació, perquè promet moltíssim.