La síndrome de Stendhal

Títol: concert bicentenari Verdi I
Programa: fragments d’Oberto, Nabucco, Luisa Miller, I due Foscari, Un giorno di regno, Simon Boccanegra i Rigoletto
Solistes: Elena Mosuc, Désirée Rancatore, Lola Casariego (sopranos); Josep Bros, Antonino Siragusa (tenors); Leo Nucci (baríton); John Relyea, Dimitar Darlev, Pierpaolo Palloni (baixos)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director: David Giménez
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 3 d’octubre

La temporada del Liceu d’enguany no ha començat amb bon peu. Si bé estava previst que comencés amb Rigoletto, ho ha fet amb quatre concerts més aviat desangelats integrats per fragments de diverses obres de Verdi, per tal de commemorar-ne el bicentenari del naixement. Personalment, l’òpera italiana cada vegada m’interessa menys, i no m’agraden els concerts de trossos. L’únic motiu que em va impel·lir a comprar una entrada per a un d’aquests concerts va ser la presència de Josep Bros, del qual sóc una gran admiradora, perquè ja feia massa temps que no el sentia en directe.

El repertori assignat a cada cantant va jugar males passades a més d’un. Aquest va ser el cas flagrant de la romanesa Elena Mosuc, una soprano lleugera a qui van fer cantar Luisa Miller i Simon Boccanegra, els rols de les quals estan pensats per a una soprano spinto. Amb la qual cosa les àries van quedar estranyes i coixes, ella no es va poder lluir i no vam poder apreciar la qualitat de la seva manera de cantar. Senzillament, aquell no era el seu registre i els sons no li van ressonar als punts de la màscara adequats.

A Josep Bros li va passar tres quarts del mateix, tot i que ho va salvar millor perquè en els darrers anys, la veu se li ha eixamplat bastant fins al punt de poder abordar amb comoditat belcantos dramàtics, però vam veure que amb Luisa Miller i sobretot I due Foscari, va forçar una mica i la interpretació no li va sortir natural. En canvi, va cantar amb una gran elegància i gust l’ària de Simon Boccanegra, més lírica que les altres. Per acabar la seva actuació, va oferir una “donna è mobile” perfecta, immaculada, com poques vegades se sent en directe. Bros és un tenor que no em cansaria mai de sentir: té una veu bonica, ampla, un frasseig elegant i impecable, una dicció molt bona i una projecció òptima de la veu. Per mi és el tenor perfecte.

Leo Nucci, tot i els seus 71 anys, va donar una lliçó de cant amb Nabucco, que encara va defensar amb molta dignitat, i amb Rigoletto. És evident que se’l nota gastat, però la tècnica hi és i li permet encara ara abordar els aguts amb seguretat i precisió, sense cap excés de vibrato. Désirée Rancatore, en canvi, no va destacar especialment en cap aspecte, més aviat va mostrar una veu poc projectada, sobretot a Un giorno di regno, i uns aguts justos. Cal reconèixer, però, que a Rigoletto va millorar.

Antonino Siragusa és un tenor liricolleuger que malgrat que té bona projecció de la veu, té problemes seriosos amb la respiració. No l’acaba de controlar i no pot fer frases llargues sense ofegar-se, per tant les ha de tallar. És una llàstima perquè la veu és bonica i la manera de cantar també. El baix John Relyea té una veu imponent, però no la sap controlar i el frasseig esdevé nul. És un baix bo en potència, no ho pot fiar tot a una veu gran. Finalment, Lola Casariego va ser una soprano del tot prescindible i a oblidar ràpidament.

L’orquestra i el cor, que han tingut encara no una setmana d’assajos, es van notar fluixos, cansats, sense sentit d’unitat, i això contribueix en gran manera a desmerèixer aquests concerts Verdi. L’orquestra i el cor són el pilar principal de qualsevol teatre d’òpera, i no pot ser que se’ls faci un ERO dos mesos l’any, perquè això és carregar-se el teatre des de l’arrel.