La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El crèdit

Títol: El crèdit
Autor: Jordi Galceran
Director: Sergi Belbel
Intèrprets: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas
Lloc: La Villarroel
Dates: del 14 de setembre al 3 de novembre

No fa gaires dies, Sergi Belbel, el director d’aquesta obra, va dir que es pot considerar Jordi Galceran com el Billy Wilder català. Si he de ser franca, no he vist prou pel·lícules seves per dir si comparteixo aquesta opinió, però intueixo que pot tenir raó. Galceran escriu unes comèdies en què res no és el que sembla, on dóna la volta a tots els elements i totes les premisses inicials, i capgira totes les situacions fins a fer-les tornar grotesques. A més a més, són obres amb diàlegs brillants i alhora lleugers que són pura esgrima verbal. Així és, també, El crèdit.

El plantejament de l’obra és senzill: un home va a una entitat bancària per demanar un crèdit al delegat de la sucursal. A partir d’aquí, la història es va enfilant per uns viaranys insospitats, còmics i grotescos que van fent més i més grossa la bola que s’ha anat congriant des del moment que el sol·licitant del crèdit fa una proposta deshonesta al delegat del banc. Tal com he dit abans, res no és el que sembla i al llarg de l’obra es crea una complicitat extravagant entre els dos homes que va de l’odi a la compassió.

L’evolució de l’argument és gairebé hiperbòlica, atès que l’home que demana el crèdit i que no té res a perdre perquè ja ho ha perdut tot, de mica en mica es va convertint en algú que exerceix un poder estrany sobre el delegat del banc, l’home que creu que ho té tot segur a la vida i que res no li ho pot fer trontollar. Es fa difícil parlar d’aquesta obra sense fer un spoiler, i jo no en faré cap. El que sí que puc dir és que és molt divertida, plena d’enginy dialèctic i té un tic molt simpàtic i deliciós: el personatge de Jordi Boixaderas té debilitat per la correcció lingüística i corregeix les expressions que Jordi Bosch diu malament. Aquests apunts sempre els fa en els pics de màxima tensió amb Bosch, i el clímax es converteix en un somriure. El ritme que Galceran imprimeix a l’obra és perfecte. I és que una comèdia és un engranatge perfecte de rellotgeria. Res no pot ser-hi sobrer i tots els elements han de presentar-se en el moment precís.

Bosch i Boixaderas, que vam veure plegats ara fa un any a La Bête (TNC), aquí són els dos únics personatges de la comèdia. No cal dir que tots dos estan esplèndids. Són actors de raça, transmeten cada canvi d’ànim, es fiquen completament dins dels personatges respectius i, dins del que permet el gènere de la comèdia, són espontanis i naturals, sorprenen a cada rèplica, ja que tot és imprevisible. És una autèntica delícia veure’ls a escena en una obra com aquesta.

És una comèdia extravagant, histriònica, molt ben trobada i molt ben resolta, que va sortir del Torneig de Dramatúrgia Catalana (va guanyar-ne la primera edició). Diria que pot tenir un èxit tan esclatant com El mètode Grönholm, per l’originalitat i perquè tracta un tema molt candent d’una manera molt divertida.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.