Turandot
Títol: Turandot
Autor: música de Puccini (acabada per Franco Alfano); llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni
Repartiment: Lise Lindstrom (Turandot), Marco Berti (Calaf), Eri Nakamura (Liù), Raymond Aceto (Timur), Alasdair Elliott (Altoum)
Cor i orquestra de la Royal Opera House Covent Garden
Director musical: Henrik Nánási
Director d’escena: Andrei Serban
Lloc: òpera en directe des de la Royal Opera House Covent Garden (Londres), al cine Arenas
Data: 17 de setembre
Ja ha començat la temporada 2013-2014 d’òpera al cinema, i ho ha fet amb el títol més espectacular de Puccini, des d’un dels teatres d’òpera més importants del món: la Royal Opera House Covent Garden. Turandot és una òpera amb un argument simple que fa molt d’èmfasi escènic en l’exhuberància oriental, els colors i les màscares. És una de les poques òperes que s’han de veure, i amb una bona presentació, perquè en cas contrari, perd bona part del seu valor. La posada en escena d’Andrei Serban va complir amb escreix totes les expectatives i vam poder extasiar-nos amb una escenografia meravellosa.
Musicalment també va ser una vetllada esplendorosa. En primer lloc, cal destacar l’orquestra, en aquest cas no dirigida pel seu titular, Sir Antonio Pappano, sinó per l’hongarès Henrik Nánási, titular de la Komische Oper de Berlín. Va sonar com un sol cos, de manera homogènia i compacta, i va acompanyar en tot moment els cantants i la història èpica de la Xina imperial. El cor, multiplicat en aquest cas, també va sonar a l’una.
Els solistes potser van ser un pèl més irregulars. La gran protagonista, la soprano americana Lise Lindstrom, malgrat que ja ha fet el paper de Turandot en altres teatres de primer ordre, no és la veu més idònia per a aquest personatge. Es tracta d’un rol que requereix una soprano wagneriana, atès que ha de sobrepassar una gran massa orquestral i que ha de tenir un caràcter autoritari i fort. Lindstrom té una veu preciosa i una tècnica perfecta, facilitat per als aguts i una gran homogeneïtat en tots els registres. Té una veu gruixuda, però no prou ampla per a aquest paper. Li sona estreta quan vol forçar-la per donar més èmfasi i rotunditat a les frases. A banda, queda una mica curta en el registre greu.
Marco Berti, que ja hem vist diversos cops al Liceu, és un tenor amb una gran veu, però sense una gran tècnica. Va patir en diversos moments quan s’enfilava al registre agut i li va faltar matisar moltes frases. Al primer acte aquestes mancances no es van fer paleses, però sí que es van anar notant al segon i al tercer, especialment a l’ària, que va cantar sense transmetre cap emoció, d’una manera freda, gairebé maquinal. La gran sorpresa de la vetllada va ser la soprano japonesa Eri Nakamura com a Liù. Nakamura és una soprano lírica amb una veu que es nota treballada, perquè mossega el so i mastega les paraules. En tot moment va sobrepassar l’orquestra i va demostrar un frasseig elegant i perfecte. La veu, preciosa i amb una projecció òptima, se sentia càlida i plena d’emoció i de sensibilitat, però alhora controlada i amb un vibrat en el punt just.
En aquesta ocasió era la primera vegada que anava al cine Arenas de Barcelona, i he de dir que el so és boníssim i les butaques molt còmodes, per cert. Tot plegat va ser, doncs, una vetllada rodona de la qual vaig sortir molt satisfeta.