La síndrome de Stendhal

Títol: Don Carlo
Autor: música de G. Verdi, llibret de Joseph Méri i Camille Du Locle, a partir de l’obra Don Karlos, Infant von Spanien, de Schiller
Intèrprets: Matti Salminen (Filippo II), Jonas Kaufmann (Don Carlo), Anja Harteros (Elisabetta di Valois), Thomas Hampson (Rodrigo, Marchese di Posa), Ekaterina Semenchuk (Principessa Eboli), Eric Halfvarson (Grande Inquisitore), Robert Lloyd (un frate), Maria Celeng (Tebaldo)
Cor de l’Òpera de Viena; Orquestra Filharmònica de Viena
Director musical: Antonio Pappano
Director d’escena: Peter Stein
Lloc: òpera en semidirecte des del Festival de Salzburg al cinema Girona
Data: 16 d’agost

Tot i que des que vaig tornar del meu periple wagnerià a Londres no em venia gens de gust tornar a sentir òpera italiana, he de reconèixer que Don Carlo no és una òpera italiana qualsevol. En primer lloc, perquè és una òpera francesa estrenada a París -per tant, en format de grand opéra– que posteriorment es va traduir a l’¡talià. Com és ben sabut, n’hi ha diverses versions, i en aquesta ocasió es va representar la versió italiana en cinc actes però sense el ballet. Un repartiment estel·lar i una de les millors orquestres del món, dirigida pel titular del Covent Garden, predisposaven a passar una vetllada meravellosa. L’única cosa que em va faltar va ser poder-hi assistir in situ.

Jonas Kaufmann, el tenor de moda, tot i que té una veu avellutada i preciosa i canta molt bé, està força millor en òpera alemanya que en òpera italiana. En Verdi la veu li sona monolítica, com una columna de so que li costa bellugar-se. Canta sempre en forte, li costa fer matisos, i quan fa piano, es nota massa forçat. Tot i això, és un gran cantant amb una gran tècnica, i té una dicció italiana molt bona. Al seu costat, Thomas Hampson, el gran baríton nord-americà, va fer un Posa impressionant, i és que per damunt d’un cantant, Hampson és un liederista, i això es nota. Té una gran tècnica i una línia de cant perfecta, amb un frasseig immaculat. Potser se li va notar alguna insuficiència vocal al duo amb Felip II, en un moment puntual que li va faltar un punt de força dramàtica, però això no invalida gens la seva brillant interpretació.

Anja Harteros és una gran soprano lírica amb greus, a l’estil Angela Gheorghiu. Té una veu preciosa, ampla i avellutada, homogènia en tots els registres. Va fer una gran Elisabetta, dramàticament impecable, també per la seva gran presència escènica, ja que és una dona alta, guapa, fina i molt elegant. Ekaterina Semenchuk va ser un gran descobriment, una mezzosoprano amb una veu homogènia tant als aguts com als greus. Potser té la veu un pèl estreta i no li acaba de sortir rodona, però això és qüestió de gustos. La veritat és que va fer una gran Eboli.

El veterà Matti Salminen va fer Felip II, i es pot dir que físicament el paper li anava com l’anell al dit, ja que Salminen és un home visiblement gran i tot i que està en un bon estat vocal, es va notar cansat a l’ària Ella giammai m’amò, les frases li costaven una mica, però va demostrar molta autoritat, una veu bonica i potent, i una bona tècnica. L’altre baix, Eric Halfvarson, que jo acabo de veure fent Fafner i Hunding a Londres, va ser l’inquisidor. Novament va demostrar una veu ampla, controlada i amb uns greus impressionants. És el baix profund que es necessita per aquest paper.

El cor va ser molt correcte, i l’orquestra va brillar com és habitual, aquest cop, sota la batuta de Sir Antonio Pappano, que va fer sonar un Verdi electritzant i pletòric, especialment a partir del quart acte, en què la versemblança i el realisme van ser màxims en tots els sentits. La posada en escena va ser sòbria però molt digna, amb uns vestits preciosos, que va fer l’obra del tot entenedora. És una òpera diferent de les de Verdi, amb una trama política potent paral·lela a una d’amorosa, la qual cosa li dóna molta força i substància. La pregunta és, doncs, per què Verdi no va buscar més arguments importants i ben travats com el de Don Carlo.