BBC Proms núm. 15: Die Walküre
Títol: Die Walküre
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Bryn Terfel (Wotan), Nina Stemme (Brünnhilde), Simon O’Neill (Siegmund), Anja Kampe (Sieglinde), Eric Halfvarson (Hunding), Ekaterina Gubanova (Fricka), Sonja Mühleck (Gerhilde), Carola Höhn (Ortlinde), Ivonne Fuchs (Waltraute), Anaïk Morel (Schwertleite), Susan Foster (Helmwige), Leann Sandel-Pantaleo (Siegrune), Anna Lapkovskaja (Grimgerde), Simone Schröder (Rossweisse)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 23 de juliol (BBC Proms, núm. 15)
Primera jornada de L’anell del Nibelung a l’Albert Hall de Londres, novament sota la batuta de Daniel Barenboim. Malgrat la calor encara més sufocant que la del dia anterior, la qualitat de l’òpera va ser tan gran, que tot el públic va quedar abduït i subjugat per la màgia que desprenia la música de Wagner interpretada magníficament sota la direcció de Barenboim.
No es pot destacar cap cantant en especial perquè van ser tots meravellosos. Bryn Terfel, que al Liceu només l’hem vist en un recital, a l’Albert Hall va fer-hi un Wotan absolutament gloriós. És un baríton amb una veu preciosa, clara, ampla, gran, que s’adapta a tots els registres, amb aguts, greus, i sobretot, amb molta autoritat, cosa absolutament necessària en el paper de Wotan. Liederista nat, té un frasseig i una dicció impecables, i una línia de cant depuradíssima. A més a més, és un gran actor a escena, i en aquesta versió semiescenificada, va fer arribar en tot moment l’estat d’ànim pel qual passava el seu personatge, des de l’enuig fins a la tristesa més amarga.
Meravelloses van ser també la Sieglinde d’Anja Kampe i la Brünnhilde de Nina Stemme. Kampe, que al Liceu li havíem vist la Kundry del darrer Parsifal, és una soprano wagneriana amb una veu preciosa, amb aguts esplendorosos i greus potents, que canta amb una gran seguretat. La veu té una duresa que la fa idònia per a l’òpera alemanya. Com a contrapunt, Nina Stemme, que al Liceu l’hem vist fent el rol titular de Salome, té una veu gran, ampla i brillant, que ho omple tot. La seva Brünnhilde va ser de llibre. Té aguts espaiosos i greus plens de força, i la veu sempre és uniforme en totes les tessitures, mai no té un vibrat excessiu, com a vegades passa amb aquest tipus de veus.
El Siegmund de Simon O’Neill va ser la interpretació més discreta dels cantants principals. O’Neill té una veu bonica, un frasseig exquisit i una bona línia de cant, però no és un tenor wagnerià, ni per estil ni per volum. Així i tot, va fer un Siegmund molt digne, amb unes invocacions a Wälse un pèl més llargues del que és habitual, on va demostrar que té un bon registre agut. Personalment, el veuria molt més al seu lloc fent òpera italiana o francesa que no pas Wagner.
Eric Halfvarson, que havíem vist el dia anterior fent Fafner, aquí va fer un Hunding superb, amb greus poderosos i gran autoritat. Ekaterina Gubanova repetia el paper de Fricka, on va estar magnífica en el duo amb Wotan, al costat de Bryn Terfel. Com a cantant wagneriana és meravellosa, la veu se li adapta a la perfecció a aquest tipus de papers. Les vuit valquíries van ser irregulars, n’hi ha haver de millors i de pitjors, però en conjunt van cantar amb prou correcció.
Com a colofó, cal tornar a dir meravelles de la Staatskapelle de Berlín i de Daniel Barenboim. Una orquestra encara un xic més gran que la de Das Rheingold va interpretar la música de Wagner amb tot el tremp i l’electricitat que li són inherents, va tocar amb força però no va eclipsar cap cantant, ni tan sols Simon O’Neill, que no tenia tanta potència de veu com la resta. Una secció de corda molt potent i una secció de vent metall que va fer algunes petites errades van anar perfectament conjuntades, sense que la segona tapés la primera. Els diversos motius que apareixen a Die Walküre van quedar perfectament dibuixats i si bé Barenboim és un director que té tendència a portar Wagner amb molta cerimònia i un pèl massa de lentitud, a mi em sembla que la seva concepció de l’obra del compositor de Leipzig és sublim, perquè confereix a la interpretació musical una sacralitat que fa tocar l’inefable.