La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

BBC Proms núm. 14: Das Rheingold

Títol: Das Rheingold
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Iain Paterson (Wotan), Stephan Rügamer (Loge), Jan Buchwald (Donner), Marius Vlad (Froh), Ekaterina Gubanova (Fricka), Anna Samuil (Freia), Anna Larsson (Erda), Johannes Martin Kränzle (Alberich), Peter Bronder (Mime), Stephen Milling (Fasolt), Eric Halfvarson (Fafner), Aga Mikolaj (Woglinde), Maria Gortsevskaya (Wellgunde), Anna Lapkovskaja (Flosshilde)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 22 de juliol (BBC Proms, núm. 14)

Londres celebra el bicentenari Wagner amb un programa de luxe dins el marc del festival d’estiu Proms, organitzat per la BBC. Enguany es fan, en versió de concert, les quatre òperes de L’anell del Nibelung, Tristany i Isolda, Parsifal i Tannhäuser. Una servidora haurà vist les cinc primeres, que van la setmana del 22 de juliol. La particularitat més rellevant de L’anell és que l’interpreta la Staatskapelle de Berlín dirigida pel seu titular, Daniel Barenboim, un dels especialistes en Wagner més reputats de l’actualitat.

L’or del Rin, el pròleg de L’anell del Nibelung, és una òpera en quatre escenes sense entreactes, i sense cap protagonista clar. És l’obra més coral de les quatre. Els tres personatges més importants, Wotan, Loge i Alberich, van ser interpretats per Iain Paterson, Stephan Rügamer i Johannes Martin Kränzle, respectivament. Paterson és un baríton imponent, amb autoritat, amb una veu ampla i una línia de cant i un frasseig perfectes. Stephan Rügamer, com a contrapunt de Wotan, va ser un Loge viu, murri, espavilat, amb una veu de tenor lleugera però prou gran per ultrapassar l’orquestra. Johannes Martin Kränzle és un baríton magnífic, amb una veu preciosa i una gran elegància vocal. Potser l’única cosa que li va mancar va ser un xic de potència per sobrepassar una orquestra wagneriana.

Cal fer una menció especial dels baixos Stephen Milling i Eric Halfvarson, els gegants Fasolt i Fafner. Tots dos tenen veus grans, amples, profundes i plenes d’autoritat, però Halfvarson és més elegant i té més legato que Milling, que, malgrat la seva imponència tan física com vocal, és un pèl matusser, però per fer el personatge de Fasolt, això no té gaire importància.

També s’ha de mencionar la Fricka impressionant d’Ekaterina Gubanova, una mezzosoprano que no m’havia agradat gaire fent la Seymour d’Anna Bolena a Nova York, però que en Wagner està estupenda. La veu és imponent, amb aguts i greus brillants i ben definits, i del tot uniforme en tots els registres. El Mime de Peter Bronder també va ser un paper molt reeixit, amb una veu de tenor especialment adequada per a un personatge grotesc.

La resta d’intèrprets, els pròpiament secundaris, van ser veritablement de luxe, tret de la Freia d’Anna Samuil, que amb una veu estreta, va cridar excessivament el registre agut. Va ser providencial l’Erda d’Anna Larsson cantant des del fons de l’escenari, amb una veu avellutada i senyorívola, uniforme i règia. Marius Vlad com a Froh i Jan Buchwald com a Donner van estar magnífics, i les tres filles del Rin, Aga Mikolaj, Maria Gortsevskaya i Anna Lapkovskaja, van cantar perfectament conjuntades, sense cap estridència i sense que l’orquestra les tapés en cap moment.

Finalment, la Staatskapelle de Berlín va fer un paper cabdal, amb uns cent deu músics a l’escenari sota la batuta de Daniel Barenboim. Wagner va sonar en tota la seva esplendor, amb els motius molt ben definits, amb les intensitats tímbriques perfectament mesurades i amb un so brillant i compacte, sense que cap secció instrumental en tapés una altra. L’orquestra en cap moment va eclipsar els cantants, sinó que hi estava al servei, contribuïa a realçar els motius de l’obra i el caràcter de cada personatge.

Vam assistir, doncs, a l’obertura de la gran epopeia wagneriana, en una versió semiescenificada en què els cantants feien una mica d’actuació teatral, combinada amb uns llums que canviaven de color en funció de l’acció de l’obra. Res no té a envejar al Festival de Bayreuth L’anell dels Proms de Londres, que sota la direcció del mestre Barenboim va fer vibrar tot l’Albert Hall, un auditori amb una capacitat de 5.500 localitats on feia una calor asfixiant que tots els espectadors vam suportar amb un estoïcisme a prova de bomba.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.