Il turco in Italia

Títol: Il turco in Italia
Autor: Gioacchino Rossini; llibret de Felice Romani sobre l’obra homònima de Caterino Mazzolà
Repartiment: Ildebrando D’Arcangelo (Selim), Nino Machaidze (Donna Fiorilla), Renato Girolami (Don Geronio), David Alegret (Don Narciso), Pietro Spagnoli (Prosdocimo), Marisa Martins (Zaida), Albert Casals (Albazar)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Víctor Pablo Pérez
Director d’escena: Christof Loy
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 1 de juny

Gairebé podem dir que és una raresa que el nou Liceu programi un Rossini buffo. D’ençà de la reobertura només hi havíem pogut veure una Cenerentola gloriosa amb DiDonato i Flórez. De fet, l’òpera buffa de Rossini per excel·lència, Il barbiere, la vam veure al Liceu per darrera vegada el 1990 -si exceptuem quan es va fer al Teatre Victòria-, amb una Cecilia Bartoli pletòrica. De fet, Il turco in Italia era una estrena al Liceu.

Encara que Il turco sigui una òpera més primerenca i menys coneguda del compositor de Pesaro, no és en absolut inferior a les altres. És una òpera de soprano i baix, secundada per dos barítons buffos i un tenor. És, doncs, una distribució diferent d’aquella a què estem avesats. En aquesta versió que hem pogut veure al Liceu, la soprano georgiana Nino Machaidze brillava amb llum pròpia. Amb només trenta anys -i embarassada de set mesos-, és una cantant que ja té una carrera important en alguns dels teatres més importants del món. És una soprano liricolleugera que pot abordar gran quantitat de rols, atesa l’amplitud de la seva veu, preciosa, gruixuda, i que aborda tant el registre agut com el greu sense problemes. Canta amb gran seguretat i la projecció és òptima. Potser l’únic punt feble que li vaig trobar va ser una certa dificultat a l’hora d’articular les agilitats de l’ària de sortida de Fiorilla, però va cantar tot el paper d’una manera superba. A més a més, cal afegir que és guapíssima, i això la converteix en una intèrpret que farà les delícies de tots els directors d’escena.

Al seu costat, el baix Ildebrando D’Arcangelo va fer un Selim correcte amb una veu avellutada i bonica, però no té un registre greu esplendorós i en general, la seva interpretació no va ser excepcional. Va complir amb el paper i prou. Renato Girolami i Pietro Spagnoli van ser els dos barítons buffos de l’òpera. A Girolami li van faltar agilitats, malgrat que en el seu duo amb Machaidze va estar magnífic. Spagnoli té una veu indefinida entre tenor i baríton, i el seu paper era més aviat parlat que no cantat. El punt negre de la funció va ser el tenor català David Alegret, que té una veueta tan prima, que a la segona ària l’orquestra va aminorar la intensitat perquè se’l pogués sentir. Com a tenor lleuger, em pensava que quan enfilés el registre agut es trobaria com peix a l’aigua, però va resultar que li costava horrors anar cap amunt, que s’escanyava, patia i semblava que la veu se li havia de trencar. És un cantant que no hauria d’haver sortit mai d’un cor, perquè no té veu ni entitat per cantar de solista.

L’orquestra, dirigida per Víctor Pablo Pérez, va ser una grata sorpresa. Va sonar amb molta correcció, i la corda fins i tot va brillar, cosa indispensable en una òpera de Rossini. Les velocitats van ser adequades en tot moment, la qual cosa va garantir el toc buffo que l’òpera demana. Ara bé, també cal dir que massa vegades el cor i l’orquestra es van descompassar, com si el director no donés les entrades del cor.

L’escenografia es deixava veure prou bé. Malgrat que l’acció de l’obra està traslladada als anys quaranta del segle XX, no xocava gaire i no feia gens de mal als ulls. Espero que en les properes dècades tornin a fer Il turco, perquè és una òpera que no té res a envejar a Il barbiere ni a La Cenerentola -que fins no fa gaires dècades també era ben desconeguda. Encara que primer hauríem de reclamar que programessin L’Italiana in Algeri.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.