Sokolov, una decepció al Palau de la Música

Programa del concert:
· Schubert 4 impromptus, D. 899; 3 peces per a piano, D. 946
· Beethoven sonata núm. 29, op. 106, “Hammerklavier”
Intèrpret: Grigory Sokolov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 10 de maig

Era un concert que m’havia generat una expectació molt gran. Havia sentit a dir meravelles de Sokolov al piano. Hi ha qui diu sense dubtar que és el millor pianista del món. Jaume Vallcorba, que tinc per un home cultíssim, va dir una vegada que sentir Sokolov és una experiència única i meravellosa. Si a aquestes lloances hi afegim un programa absolutament llaminer, el resultat és que em delia per anar-lo a sentir, i em disposava a passar una vetllada de somni.

Tanmateix, pensava en tots els grans pianistes que he vist en directe, i em costava de creure que pogués ser millor que Barenboim o que Pollini, per posar només dos exemples. La dura realitat va ser que Sokolov no tan sols no és cap d’aquests dos, sinó que la seva interpretació de Schubert i Beethoven va ser maldestra i em va deixar absolutament freda. Les expectatives eren tan altes, que la caiguda va ser més dura.

Schubert, pertanyent al primer romanticisme, té un estil lleuger, delicat i sublim, gairebé com una ploma que voleia, però carregat de sentiment i d’angoixa. És com un batec incessant que mai no troba repòs. Sokolov en va interpretar els impromptus i les peces per a piano d’una manera pesant i cerimonial, a banda de fer un ús abusiu del pedal, amb la qual cosa treia un so desmesuradament fort del piano, que no s’adeia gens amb la música de Schubert. Especialment el segon impromptu, que té un aire juganer i que dibuixa saltirons, el va tocar amb una lentitud exasperant, que el desvirtuava del tot.

La gran sonata de Beethoven, la “Hammerklavier”, la va tocar millor que les obres de Schubert, tot i que a mi la seva interpretació no em va agradar i no em va produir cap emoció. El so del piano tornava a ser massa fort, expansiu quan no calia. A més a més, té el costum de tocar en staccato, és a dir, fent les notes massa picades, massa curtes, i això va ser especialment dolorós a la part més melòdica del tercer moviment de la sonata, quan tot ha de ser legato per reforçar el lirisme de la melodia. Sokolov va destrossar aquest moment de clímax.

Va tocar-ho tot sense matisos de cap mena, vaig tenir la sensació com si fos una interpretació en blanc i negre, amb els forts fortíssims i els piano pianíssims, sense grisos, sense matisos. No sé per quin compositor té sensibilitat, però és ben segur que per Beethoven i per Schubert -aquest especialment- no. Si la sonata “Hammerklavier” no és capaç de remoure les entranyes de l’oïdor, és que la interpretació és mediocre. Així ho va ser la de Sokolov.

En el torn de les propines va tocar millor. Segurament perquè la majoria de peces eren barroques, i en aquest estil l’staccato hi és del tot adient. Però el romanticisme és tota una altra cosa, i sembla que Sokolov no acaba d’entendre ni Schubert ni Beethoven.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sokolov, una decepció al Palau de la Música

  1. dErsu_ diu:
    Em prenc la llibertat de recomenar-vos una petita lectura (que potser ja coneixeu), poc més de cent pàgines editades pel senyor Vallcorba, http://bit.ly/19JHGx8 , i que en principi no tracta ni de Beethoven ni de Shubert, sinó de Wagner, però que en el cinqué capítol parla sobre la interpretació de la música amb paraules que donen per pensar-hi. Potser us interesarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*