La síndrome de Stendhal

Programa del concert: sis suites per a violoncel de Bach, BWV 1007-1012
Solista: Jean-Guihen Queyras
Lloc: Palau de la Música
Data: 3 de maig

Sempre és un plaer i un goig poder sentir en directe la integral de les suites per a violoncel de Bach. L’única vegada que les havia sentit va ser en la versió de Lluís Claret, que no passa de ser un intèrpret correcte i prou. Aquestes suites, a mig camí entre l’estudi i l’obra d’art, són un microcosmos de l’obra i del món de Bach. Són dipositàries d’una bellesa rara i dura, plenes de lirisme i d’una malenconia inherent al so del violoncel. Sens dubte, són un repte difícil per a qualsevol intèrpret, no només tècnic, sinó també a nivell d’expressivitat i de caràcter. Cal fer sonar el violoncel amb prou amplitud perquè en surti un so que ho ompli tot. El violoncel·lista francès Jean-Guihen Queyras va aconseguir-ho i va superar el repte amb nota.

Encara recordo una conversa que vaig tenir amb el dependent de la botiga Harmonia Mundi de Perpinyà a propòsit d’aquestes suites. Jo li vaig dir que la millor versió era la de Pierre Fournier, perquè realment m’entusiasma com les toca, però també és cert que no n’he sentit cap altra. El dependent em va dir que aleshores no puc dir que m’agrada l’obra pròpiament, sinó la interpretació de Fournier. D’altra banda, va afegir que la versió canònica és la de Pau Casals, que, per desgràcia, és un enregistrament amb un so bastant deficient.

Queyras va fer-ne una interpretació gairebé perfecta, amb un legato que els conferia un lirisme deliciós. Va saber trobar el punt just de caràcter entre l’estudi (el virtuosisme tècnic) i l’obra d’art (l’emotivitat) i va donar-hi tots els matisos necessaris. Va estar especialment inspirat en la tercera i la cinquena, i potser la menys lluïda va ser la quarta. Va executar les múltiples dobles cordes amb resolució i sempre amb una afinació perfecta. Va ser una interpretació emotiva que a cada nota suscitava un nou punt d’interès. Dic que va ser gairebé perfecta perquè, malgrat la gran tècnica que posseeix, massa vegades va passar l’arc per un lloc equivocat de les cordes i algunes notes no es van sentir. Però se li ha de disculpar, perquè en conjunt, va ser una interpretació memorable.

Estic segura que Queyras es convertirà aviat en un nou Rostropovitx o un Yo-Yo Ma (que, per cert, estic esperant que algun dia es deixi caure per Barcelona). És un intèrpret molt sòlid, posseeix un gran domini tècnic i sap treure un so molt intens del violoncel. Sens dubte, el seu Bach és esplèndid perquè sap trobar l’equilibri perfecte entre el lirisme i la duresa. En acabar, abans d’oferir -encara- una petita propina de Kodaly, va tenir un record pel recentment desaparegut Janos Starker, i per Pau Casals, el redescobridor d’aquestes suites.