“L’onada”, l’experiment de classe que va anar massa lluny

Títol: L’onada (basat en l’experiment de Ron Jones)
Autor: Ignacio García May
Traductora: Cristina Genebat
Director: Marc Montserrat Drukker
Intèrprets: Eduard Farelo, Boris Cartes, Malcolm McCarthy, Marta Ossó, Alba Ribas, Andrea Ros, Martí Salvat, Joan Sureda
Escenografia: Jon Berrondo
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 14 de març al 7 d’abril

Ahir es van acabar al Teatre Lliure les representacions d’una de les obres més punyents i que més conviden a la reflexió profunda que hem vist enguany al teatre. L’onada és una peça d’Ignacio García May que reconstrueix la història d’uns fets reals, l’experiment que el professor d’història Ron Jones va dur a terme amb un dels seus grups escolars en un institut de Califòrnia el 1967.

De què anava l’experiment? A partir de la pregunta d’un alumne sobre l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys trenta, Jones va fer mans i mànigues per aconseguir que els deixebles poguessin entendre de primera mà com havia estat possible que la societat alemanya en conjunt hagués pogut assimilar, assumir i participar de les tesis nazis. Al principi de l’obra tot és ben normal: els alumnes adolescents d’un institut de Califòrnia riuen, es barallen, diuen bajanades, però també fan preguntes aparentment innocents.

L’experiment de Ron Jones canviarà la vida dels noies i noies, la de l’escola i la d’ell mateix. Tot comença amb baixa intensitat. Els ensenya a comportar-se amb maneres absolutament disciplinades a nivell formal i els inocula el sentiment de cohesió i de pertinença al grup, a la comunitat. A partir d’aquesta premissa, qualsevol persona o idea aliena al grup, serà bandejada i fins i tot odiada. Disciplina, comunitat i acció seran les tres paraules clau que els alumnes interioritzaran i que els identificaran com a conjunt sòlid i compacte. S’anomenaran la tercera onada. És l’ou de la serp.

Allò que Ron Jones havia imaginat que seria un experiment controlat, acaba per fer perdre els estreps a tots els seus integrants sense adonar-se’n. Estan vivint en pròpia pell un rentat de cervell gairebé idèntic al que va viure la societat alemanya als anys trenta. I això ens ha de fer reflexionar a tots: el nazisme podria repetir-se als nostres dies? El poder disposa de prou mitjans per fer creure allò que vulgui a una massa de població dòcil i acrítica? La societat és una massa o un conjunt d’individus amb idees pròpies?

El nazisme encara avui és un interrogant incomprensible. Com pot ser que el país que va veure néixer Bach i Kant hagués pogut degradar-se fins a baixar a l’infern més horripilant? Probablement, i sent molt eurocèntrics, el que ens esgarrifa és pensar que l’encarnació del mal va tenir lloc al cor de l’Europa més culta. Això és precisament el que devia passar pel cap a l’alumne que amb la seva pregunta va suscitar en Ron Jones la idea d’aquell experiment diabòlic. El noi no s’explicava com podia ser que la gent del carrer hagués estat capaç de tancar els ulls davant l’horror: “no sabien res? No van veure res?”. Ron Jones va decidir demostrar-los que ningú no és immune a la barbàrie.

Val a dir que Eduard Farelo, que ja havíem vist no feia gaire en una brillant interpretació a Poder absoluto, a L’onada broda el paper del professor que se sap responsable d’un experiment de conseqüències incalculades. També cal destacar la feina excel·lent dels set joves actors que interpreten els alumnes, cadascun amb les seves particularitats. Per acabar, aplaudir Marc Montserrat Drukker per haver tingut la idea tan brillant com oportuna de fer-nos arribar aquesta obra tan colpidora.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.