La síndrome de Stendhal

Títol: Madama Butterfly
Música: Giacomo Puccini; llibret de Giacosa i Illica basat en l’obra teatral homònima de David Belasco
Repartiment: Hui He (Madama Butterfly), Roberto Alagna (Pinkerton), Giovanni Meoni (Sharpless), Jossie Pérez (Suzuki)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: José Miguel Pérez-Sierra
Directors d’escena: Moshe Leiser i Patrice Caurier
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 27 de març

És l’òpera més punyent de Puccini, per la tragèdia anunciada d’una dona abandonada. L’argument és simple, però té un gran efectisme gràcies a la mestria de Puccini per posar-hi la música més adient perquè toqui la fibra sensible de l’oïdor. Això és exactament el verisme: sentiments molt forts a flor de pell que acaben per esclatar i deixar els protagonistes fets bocins.

Dins la temporada actual del Liceu, recordarem aquesta Butterfly com un dels títols més reeixits. De fet, si no hagués estat per l’orquestra, hauria estat una funció rodona. Vocalment, és obvi que el més important és una soprano de primera divisió per cantar el rol titular, que s’endú el protagonisme absolut de la història. Poques òperes més de Puccini donen una primacia tan gran a la protagonista. En aquest cas, la soprano xinesa Hui He va ser una Butterfly immaculada des de tots els punts de vista. La veu és preciosa, ampla, lírica, uniforme. Canta d’una manera natural i espontània, aborda els aguts amb facilitat i els greus amb comoditat. És una veu tan sòlida, que sembla que es pugui tocar amb els dits. Roberto Alagna, un dels tenors de moda del moment, va fer un Pinkerton embravit i fatxenda -tal com és el personatge-, la seva línia de cant cada vegada millora i és més depurada. L’expressivitat va ser molt eloqüent i va accentuar els matisos de cada moment del personatge. Va fer un Pinkerton molt versemblant. Giovanni Meoni, debutant al Liceu, va complir amb un Sharpless bastant discret, que més aviat no se sentia gaire, però no per culpa seva, sinó del director d’orquestra. Jossie Pérez, com a Suzuki, té una veu estreta però un color definit de mezzosoprano.

L’orquestra, en canvi, va tocar amb un volum absolutament desmesurat. D’antuvi, ja es va veure un conjunt del tot sobredimensionat, com si haguessin d’abordar un Wagner o un Strauss. La prova fou que tret de Hui He, van tapar tots els cantants, i així vèiem com Alagna s’esgargamellava constantment per intentar superar aquella barrera de ciment armat. Només Hui He, perquè té un timbre cristal·lí i lluminós, va aconseguir fer-se sentir. De fet, quan l’orquestra tocava sola semblava ben bé que interpretés música simfònica, i no pas òpera. El director anava completament a la seva, sense tenir en compte les limitacions vocals dels cantants.

El muntatge escènic, una coproducció entre el Liceu i el Covent Garden londinenc, va ser estèticament molt bonic i molt adient per a un ambient japonès. Desprenia l’estaticitat, la quietud, la lentitud i la lleugeresa de la cultura nipona. Molt minimalista, no tenia gairebé mobles i es basava en uns finestrals que s’obrien i es tancaven i deixaven entrar llum de colors diversos.

Fins aquí, doncs, les cinc funcions de la primera tanda d’aquesta Madama Butterfly. Al juliol en vindran vuit més.