András Schiff al Palau de la Música
Programa del concert:
Sonates per a piano núm. 19, 20, 11, 12, 13, 14 i 15 de Beethoven
Intèrpret: András Schiff
Lloc: Palau de la Música
Data: 22 de març
Apoteòsic. No hi ha més paraules per descriure aquest concert. La setmana Beethoven a Barcelona va culminar de la millor manera possible: amb set sonates per a piano interpretades per un dels millors pianistes del món: l’hongarès András Schiff. L’última vegada que l’havia vist va ser fa onze anys, també al Palau, on va interpretar els concerts núm. 25, 26 i 27 de Mozart. Enguany estem d’enhorabona amb el reguitzell de pianistes que passen per Barcelona: Buchbinder, Schiff, Volodos o Sokolov, entre d’altres (i esperem que algun dia torni Pollini).
András Schiff és un pianista amb un estil absolutament clàssic, precís, depuradíssim. La seva manera de tocar desprèn sensibilitat, delicadesa i exquisidesa extremes. És com el bres d’una ploma a la pell. Aquest estil el fa absolutament idoni per interpretar Bach, Mozart, Beethoven i Schubert. Curiosament, em va recordar un altre pianista hongarès: Dezsö Ranki, que vaig veure l’any passat també al Palau.
El concert va anar de menys a més intensitat. Va començar amb les sonates núm. 19 i 20, que va interpretar amb una puresa immaculada, va tocar cada nota amb tanta delicadesa i precisió, que fins i tot semblava que hi manqués un punt d’emotivitat. Veritablement, sentint-lo em venia la imatge del tacte del vellut. Després va tocar sonates de més envergadura: les que van de l’11 a la 15, incloent-hi la famosa “Clar de lluna” i la mateixa 15, “Pastoral”. A partir d’aquí Schiff va treure un so més expansiu del piano, i va accentuar les diferències d’intensitat, de manera que a la tècnica perfecta s’hi va unir una expressivitat única. Sense deixar de ser clàssic ni un moment, va saber transmetre a la perfecció totes les emocions contingudes en aquestes sonates. Beethoven és un món molt personal i particular i Schiff el va saber escodrinyar fins a les entranyes.
Amb la seva execució va demostrar un domini absolut del teclat, cosa que es va notar especialment en el Presto agitato del “Clar de lluna”, que va tocar amb una facilitat insultant, els dits li corrien per les tecles i en cap moment no va accelerar ni retardar la velocitat de cap sonata. L’articulació de les notes és perfecta, se li entenen ben nítidament i la seva elegància característica el converteix en un pianista sublim. Un concert apoteòsic.