Drama Queens. Concert Joyce DiDonato
Intèrprets: Joyce DiDonato, mezzosoprano; Il Complesso Barocco
Director i violí: Dmitri Sinkovsky
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 6 de març
Sembla que el format de concert que ha creat Cecilia Bartoli ha fet escola: un concert d’àries d’òpera barroca per una cantant de prestigi acompanyada d’una orquestra amb instruments originals. Joyce DiDonato, una altra gran mezzosoprano del moment, ha creat el programa anomenat Drama queens, les reines del drama, en què ha escollit un seguit d’àries de diversos compositors barrocs les protagonistes de les quals són personatges de reines o princeses de l’antigor. A més a més, forma part de l’esdeveniment un vestit confeccionat ad hoc per Vivienne Westwood Couture. És un vestit vermell preciós que té diverses modalitats de lluïment.
Feia ja anys que no vèiem Joyce DiDonato al Liceu, des de La Cenerentola que va cantar al costat de Juan Diego Flórez. Darrerament ha interpretat el rol titular de Maria Stuarda al Metropolitan de Nova York, que a Barcelona vam veure retransmesa en directe al cinema. Es tracta d’una cantant amb una veu homogènia i uniforme, avellutada i preciosa. Diria que és una barreja entre Teresa Berganza i Agnes Baltsa. La línia de cant és impecable, les coloratures netes, els aguts cristal·lins i els greus generosos. Podem dir que és perfecta. Però com que en aquest concert va fer el mateix tipus de repertori que fa Cecilia Bartoli, no vaig poder evitar comparar-la-hi. Són dues cantants de la mateixa categoria, dues superdives, i per tant, qualsevol preferència per l’una o per l’altra és un tema de gust personal. A mi m’agrada més Bartoli, té una veu amb més personalitat i una manera de cantar més càlida, que arriba més. DiDonato és més neutra, amb una veu més indistingible. Però no vull incidir-hi més.
El programa que va fer al Liceu va ser magnífic. La tria d’àries que ha fet per al disc és exquisida i la seva interpretació és esplèndida. De tan impecable, no se li pot fer cap retret. Va saber cantar des de l’Ottavia de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi amb un tremolo executat a la perfecció, fins a la Cleopatra d’Antonio e Cleopatra de Hasse, amb un aire que ja preludia el classicisme, passant per tots els barrocs. Va haver-hi àries que van deixar el públic sense respiració, com ara “Sposa, son disprezzata” de Giacomelli o la gran “Piangerò la sorte mia” de Giulio Cesare de Händel. Semblava una cantant especialitzada en música antiga. Els ornaments dels da capo van ser elegantíssims, cosa que no tots els cantants aconsegueixen.
També va ser un gran descobriment l’orquestra neerlandesa Il Complesso Barocco, que no va venir amb Alan Curtis, el director titular, sinó que va tocar sota les ordres del primer violí, que també va interpretar la part solista del concert op. 8 núm. 7 de Vivaldi, en què va voler fer tantes floritures que va tocar amb un manierisme absolutament exagerat que no va convèncer.
Abans d’abordar les propines, Joyce DiDonato va dir unes paraules en català i tot seguit va començar a parlar en italià per explicar una mica el projecte de les Drama queens. Finalment, va oferir dues àries més del disc, “Lasciami piangere”, de l’òpera Fredegunda de Keiser, i “Col versar, barbaro, il sangue”, de Berenice d’Orlandini. En va repetir els da capo uns quants cops, perquè el públic no deixava d’ovacionar-la. Realment, va ser un concert memorable. De les millors funcions que s’hauran vist al Liceu els darrers anys.