La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La indagació

Títol: La indagació (un oratori en onze cants)
Autor: Peter Weiss
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Manel Barceló, Rosa Boladeras, Ferran Carvajal, Jordi Collet, Josep Julien, Albert Pérez
Dramatúrgia: Pau Miró
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: 23 i 24 de febrer

Enguany el Teatre Lliure ha programat sis funcions de lectura dramatitzada sobre diversos temes de la memòria europea contemporània. És una bona iniciativa, ja que sense sortir del món del teatre, ens endisem en allò que no és ficció, sinó memòria històrica. Vaig voler assistir expressament a la funció que tenia com a tema els judicis d’Auschwitz, duts a terme entre els anys 1963 i 1965 en aquesta ciutat de Polònia, avui anomenada Oswiecim, el seu nom polonès. El dramaturg Peter Weiss va ser-hi present i a partir de les notes que en va prendre, va escriure La indagació, que es converteix en una recreació dramatitzada d’aquells judicis en què l’horror era la tònica dominant.

A La indagació veiem com cinc actors i una actriu s’intercanvien els papers de testimoni, de jutge i de fiscal. Hi ha acaraments entre víctimes i botxins, jutges que pregunten, testimonis que expliquen horrors i testimonis que es justifiquen. És un text impactant del qual es poden subratllar moltes frases. Un cop més, torna a posar damunt la taula la responsabilitat dels comandaments intermedis i baixos de la policia nazi. Es limitaven a obeir ordres? No es qüestionaven res del que feien? Eren aliens al dolor de les víctimes? Davant la barbàrie nazi, són preguntes que per mi quedaran sempre sense resposta. Però el text de Weiss apunta una de les causes que haurien donat lloc a aquesta insensibilitat: a les escoles alemanyes dels anys trenta s’educava la canalla inculcant-los l’odi als jueus. Potser una creença que ja havia esdevingut una segona pell per a molts alemanys és el que els va fer insensibles a les atrocitats. El que és incomprensible als nostres ulls és el fet que una monstruositat com aquella hagués pogut succeir al cor de l’Europa civilitzada, al país que havia vist néixer Bach i Kant.

Va ser una representació que va començar en un to suau, però que de seguida es va enfilar pels camins tortuosos de les atrocitats i les vides mutilades dels supervivents. La figura del jutge, sempre impassible, feia preguntes que volien ser fredes per tal d’escatir les accions concretes dels comandaments nazis. Els testimonis dels botxins responien impàvids, sense immutar-se, mentre que els de les víctimes, es recargolaven només de recordar l’horror i el dolor patit. És una obra dura, punyent, amb un contingut que impacta totes les vísceres. Una cosa em va sobtar d’aquesta representació: tots els actors anaven sempre amb el text imprès a les mans, com si el llegissin. Em pregunto per què. No sé si Weiss ho va concebre perquè es representés així, però va treure contundència a l’obra i li va donar un punt de fredor. És a dir, li va restar impacte.

Però cal felicitar tots sis actors i la directora, Carme Portaceli, que ens van fer partícips, un cop més, de l’infern de la història. Weiss mateix ja va dir que aquesta obra només pretén ser una ombra del que realment va ser l’horror nazi als camps d’extermini, pensats per eradicar de soca-rel una col·lectivitat sencera. Obres com aquesta, que sacsegen consciències, són absolutament necessàries. Encara que ens facin remoure les entranyes.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.