Jordi Savall obre el XXXV Festival de Música Antiga
Programa del concert:
· Jean-Baptiste Lully: Alceste, tragédie lyrique (1674), “Airs à chanter & Airs à jouer”
· Marin Marais: Alcione, tragédie en musique (1706), “Airs à chanter & Airs à jouer”
· Jean-Philippe Rameau: Les Boréades, tragédie en musique (1764), “Airs à chanter & Airs à jouer”
Solistes: Hanna Bayodi-Hirt, soprano; Damien Guillon, contratenor; Marc Mauillon, baríton
Le Concert des Nations
Direcció: Jordi Savall
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 15 de febrer
Com és sabut pels melòmans, l’any passat no es va fer l’edició corresponent del Festival de Música Antiga que tanta tradició té a Barcelona. És cert que el nivell havia anat decaient amb els anys, i potser per això l’organització va decidir redefinir-lo. Enguany, en lloc de concentrar tots els concerts en un mes escàs —el de maig—, s’ha optat per esponjar-los de febrer a juny, i d’altra banda, sota el paraigua del festival s’hi han posat tots els concerts que durant aquests mesos es fan en diferents sales barcelonines i que tenen com a protagonistes artistes que es dediquen primordialment a la música antiga.
És una decisió molt encertada haver triat el concert de Jordi Savall al Liceu per inaugurar el festival. Savall és un dels artistes més grans que té Catalunya actualment, és un nom consolidat de gran ressonància i projecció del qual ens hem de vanagloriar. D’altra banda, el programa que va oferir en aquest concert al Liceu era irresistible: la tragèdia lírica a França al temps de Lluís XIV i Lluís XV. Pel meu gust, és el concert més atractiu de tots els que fa aquesta temporada a Barcelona. Ell i el conjunt que dirigeix, Le Concert des Nations, són grans especialistes en el barroc francès, i ho van demostrar novament amb aquest concert, integrat per òperes de Lully, Marais i Rameau.
La música del barroc francès té un segell propi, és diferent de l’alemany i de l’italià. És elegant, sofisticada i distingida, i especialment l’òpera, té un caràcter intrínsec de música per ballar. Le Concert des Nations va saber transmetre exactament aquesta impressió amb la interpretació que van fer d’Alceste de Lully, Alcione de Marais i Les Borèades de Rameau. De cadascuna, Savall en va triar fragments, que va encadenar de manera exquisida. Feia ben bé la sensació de ser a Versalles a la cort del rei.
Encara que el barroc francès tingui una personalitat pròpia, cada compositor té el seu segell distintiu. Així, Lully és més sobri, Marais més majestuós i Rameau més italianitzant. Si Le Concert des Nations van ser uns intèrprets de luxe, els solistes van ser irregulars. D’una banda, la soprano Hanna Bayodi-Hirt va fer un gran paper, amb una execució que molt sovint recordava la malaurada Montserrat Figueras, amb una veu cristal·lina i penetrant. El contratenor Damien Guillon i el baríton Marc Mauillon no van estar a la mateixa altura, especialment el contratenor, amb una veu poc projectada i poc definida. Però en la música antiga no primen els solistes individualment, sinó el conjunt, i va ser magnífic.
Jordi Savall, dirigint sense tarima, va saber acostar-nos el barroc francès amb majestuositat i calidesa. Després d’una allau d’aplaudiments, com a propina va oferir la ja famosa Marxa per la cerimònia dels turcs, pertanyent a Le Bourgeois Gentilhomme de Lully, que es va convertir en la insígnia de la pel·lícula Tots els matins del món. És un luxe per al nostre país comptar amb un artista de la seva categoria, i encara més, que aquest darrer any, faci tants concerts a Barcelona. No es podia haver inaugurat d’una manera més brillant el renovat Festival de Música Antiga en la seva XXXV edició.