Cosmètica de l’enemic
Títol: Cosmètica de l’enemic
Autora: Amélie Nothomb
Dramatúrgia i traducció: Pablo Ley
Directora: Magda Puyo
Intèrprets: Lluís Soler, Xavier Ripoll
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 16 de gener al 24 de febrer
Des que vaig descobrir l’autora belga Amélie Nothomb, quan estudiava francès, sempre m’ha agradat tot el que n’he llegit. Escriu novel·les curtes i fàcils de llegir amb un estil sec i auster i amb uns personatges excèntrics que es carreguen tots els marcs del sentit comú. Fa rumiar, i això és el que m’atrapa d’aquesta autora. Va dir en una entrevista que és molt tenaç en el seu ofici, que es lleva a les quatre de la matinada perquè està més inspirada amb l’estómac buit, i que escriu tres novel·les cada any però que només en publica una.
Un dels elements més sorprenents i més originals dels llibres de Nothomb són els títols: Higiene de l’assassí, Metafísica dels tubs, Cosmètica de l’enemic, etc. Aquest darrer és el que Pablo Ley ha triat per convertir-lo en una peça teatral; cosa no gaire difícil, atesa la naturalesa de la novel·la, que és de manera gairebé exclusiva un diàleg entre els dos personatges. Novament, cal felicitar la Sala Muntaner, que sempre ens obsequia amb teatre poc freqüent i d’altíssima qualitat.
Cosmètica de l’enemic, en la línia de Nothomb, és una obra estranya amb tocs onírics i surreals que comença com una cosa sense sentit i que acaba obligant-nos a fer-nos una pila de preguntes. Un home espera un avió que va amb retard en un aeroport. Un personatge estrany se li acosta i comença a dir-li coses extravagants que primer l’incomoden, després l’irriten i al final el posen colèric. El transcurs de l’obra és un crescendo durant el qual anem sabent coses dels dos personatges fins que al final queden vinculats.
Els dos homes els interpreten els actors Lluís Soler i Xavier Ripoll de manera esplèndida. Especialment Ripoll fa una actuació final del seu paper que em va impactar molt i encara el vaig tenir molt present dies després d’haver vist la funció. Amb una escenografia absolutament minimalista, tota la força se l’endú la paraula i les inflexions vocals dels actors. La versió teatral és gairebé del tot fidel a la novel·la; és teatre de text, d’aquell que algú podria dir que no està pensat perquè es representi, sinó perquè es llegeixi. Certament, els dos personatges pertanyen a un món que no ens sembla el nostre, sobretot el que interpreta Lluís Soler. Per això en cap cas no es tracta de teatre de la vida quotidiana, sinó d’una abstracció que ens convida a fer introspecció i descobrir qui som.
Magda Puyo dirigeix aquesta posada en escena difícil i converteix els dos estranys en personatges aparentment propers a l’espectador. Sabíem que Lluís Soler és una bèstia del teatre, però m’agradaria reivindicar Xavier Ripoll, no tan conegut, i un gran actor amb una veu preciosa. L’havíem pogut veure fent el monòleg Michael Kohlhaas de Stefan Zweig, en el qual va estar superb. A Cosmètica de l’enemic, Ripoll i Soler formen un tàndem ple d’electricitat que acaba per esclatar. Hi ha química.