El Quartet Casals a l’Auditori
· J. S. Bach: L’art de la fuga, BWV 1080
· D. Xostakóvitx: Quartet núm. 8, op. 110
· F. Schubert: Quartet núm. 13 en la menor, op. 29 D. 804 “Rosamunda”
Intèrprets: Quartet Casals
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 7 de febrer
Ens hem de felicitar que a casa nostra tinguem un conjunt de cambra de la qualitat del quartet Casals, que en pocs anys, ha fet una carrera important i ha passat de ser un conjunt més aviat mediocre a convertir-se en un quartet de referència, que treballa amb rigor i treu un so esplèndid en cada peça que interpreta. Com a conjunt funciona meravellosament bé, amb un acoblament perfecte.
En aquesta ocasió, van triar tres peces de tres autors ben diferents entre si: Bach, Xostakóvitx i Schubert. Com és sabut, Bach no té cap obra per a quartet de corda, però L’art de la fuga se sol tocar amb aquesta instrumentació. És una obra enigmàtica que ha donat lloc a moltes especulacions al llarg de la història. Integrada per catorze fugues i quatre cànons, el quartet Casals només ens va oferir les quatre primeres fugues d’una obra que no és un quartet, sinó que durant molt temps s’havia pensat que només era un exercici d’harmonia, o sigui, una obra teòrica, no pensada per ser executada. En qualsevol cas, totes les fugues giren a l’entorn del mateix tema, el que apareix de manera clara i neta a la primera fuga. Per interpretar Bach, els integrants del quartet Casals van fer servir arcs propis d’instruments antics i van tocar en primeres posicions i sense gaire vibrat. Tot això és per produir un so més fred i més atansat al que sortia dels instruments en època de Bach.
El quartet núm. 8 de Xostakóvitx el van interpretar amb gran intensitat, amb la qual cosa van transmetre tot el que aquesta obra expressa: patiment, dolor, guerra, impotència. És una música que descriu estats d’ànim baixos, depressius, i és freda i desangelada. El quartet Casals va posar-hi tota la passió interpretativa perquè sentíssim la música a la pell i ens toqués l’ànima.
Schubert és un dels compositors que més associats tenim a la música de cambra. Rosamunda és un tema que s’havia de convertir en una òpera que mai no va acabar. En canvi, en va fer la música incidental i el quartet homònims. Com sempre, Schubert desprèn aquella angoixa tan característica, aquell anhel irrealitzable, que el quartet Casals va saber transmetre amb tota la intensitat i la plenitud. Van tocar-lo de manera perfectament conjuntada i amb un contrast gran entre cadascun dels moviments. Schubert, com a prova de foc per a qualsevol conjunt de cambra, els va permetre lluir-se i demostrar que són un conjunt sòlid amb un so net, brillant i perfectament compacte. I és que un quartet no són només quatre músics que toquen bé, sinó que han d’estar del tot compenetrats perquè se sentin com un sol ens.
De propina, van tornar a sortir amb els arcs antics i van tocar l’ària de la suite núm. 3 de Bach, una peça meravellosa que vaig trobar que no és prou adient per a conjunt de cambra, perquè li falta amplitud de so, però que van interpretar deliciosament. Personalment, la música de cambra m’apassiona, i si està ben tocada, és garantia d’una vetllada grandiosa. Aquest va ser el cas del concert del quartet Casals.