La síndrome de Stendhal

Títol: Qui a casa torna
Autor: Harold Pinter
Traductor: Joaquim Mallafrè
Director: Salvador Esplugas
Repartiment: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Xavi Mañé, Rafel Pi, Gal Soler
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 4 al 27 de gener

Al principi no hi vaig caure, però no vaig trigar gaire a adonar-me que aquesta mateixa obra ja l’havia vist al TNC, amb una traducció una mica diferent del títol: en aquella ocasió, havien convertit The Homecoming en Tornar a casa. Vaig rebobinar la memòria i només tenia dues coses clares de l’obra: que era molt dura i que en aquella producció hi sortia Àurea Márquez.

M’agrada molt el teatre contemporani anglosaxó perquè aborda temes que toquen el moll de l’os de les relacions humanes amb una precisió de bisturí, saben incidir en els elements més controvertits i més durs i fan pensar. Aquest és el teatre que m’agrada. Certament, Qui a casa torna és una obra molt dura i molts cops incomprensible. Una família sense il·lusió, els membres de la qual -tots homes- només congrien agror, rep la visita inesperada del fill gran i la seva dona. La presència d’aquesta dona a les vides d’aquells homes desvagats suscita reaccions imprevisibles per part de tots.

Pinter ens presenta uns personatges masculins sense esma, maltractats per la vida, egoistes i retorçats. La Ruth, l’únic personatge femení de l’obra, és una dona que sembla absent tota l’estona, com si no s’adonés del que passa. Representa l’explosió d’un desig sexual latent, és una dona objecte que es deixa tractar com a tal, mancada de voluntat. Tots els personatges se’ns apareixen com a éssers estranys i abjectes, com si fossin representacions oníriques del subconscient. Només el germà del pare actua de manera racional, com ho faria qualsevol persona al món real. La resta obeeixen tan sols als instints més primaris i es deixen endur per passions i desitjos.

Aquesta nova producció al Versus Teatre, malgrat tenir un espai petit, està molt ben resolta. Els actors també treballen molt bé, cadascú ficat de ple en el seu paper. En destacaria especialment Xavi Mañé i Karme Màlaga, a la pell de papers ingrats que incomoden l’espectador, que veu la submissió impassible de Ruth als desitjos dels homes de la seva família política.

Som davant un text dur que ens interpel·la, però no l’intel·lecte, sinó les entranyes, perquè ensenya amb tota la cruesa la degradació moral d’uns personatges que viuen sumits en un món nauseabund i que no tenen res a perdre. Només els instints i les baixes passions poden somoure’ls. És, doncs, un encert que un teatre de petit format hagi programat una obra difícil i dura com aquesta. No sé si deuen ser de la mateixa opinió els actors que hi havia entre el públic el dia que hi vaig anar jo: Pol Berrondo, Joan Anguera, Sergi Mateu i Lloll Bertran.