Maria Stuarda

Títol: Maria Stuarda
Autor: Gaetano Donizetti; llibret de Giuseppe Bardari a partir de l’obra homònima de Friedrich von Schiller
Repartiment: Joyce DiDonato (Maria Stuarda), Elza van den Heever (Elisabetta), Matthew Polenzani (Leicester), Joshua Hopkins (Cecil), Matthew Rose (Talbot)
Cor i Orquestra del Metropolitan Opera House
Director musical: Maurizio Benini
Director d’escena: David McVicar
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House NY al cinema Icària Yelmo
Data: 19 de gener

Aquesta nova producció de Maria Stuarda correspon a la segona òpera de les reines angleses que Donizetti va escriure. La temporada passada del Met es va obrir amb Anna Bolena, protagonitzada per la gran Anna Netrebko -que vaig tenir la sort de veure-, i la temporada vinent faran Roberto Devereux per cloure la trilogia elisabetiana. En aquesta ocasió, la gran protagonista, la reina Maria Estuard d’Escòcia, va ser la mezzosoprano Joyce DiDonato, abordant un paper de soprano.

M’agraden molt les transmissions d’òpera en directe des del Met, perquè tenen el valor afegit que hi ha un cantant que als entreactes explica anècdotes de la producció entre bambalines i entrevista els cantants. Quan van fer Les Troyens de Berlioz, la “presentadora” va ser precisament Joyce DiDonato. En aquesta ocasió, va ser-ho Deborah Voigt, que havia interpretat la Cassandra de Les Troyens. Voigt ens va explicar que el muntatge escènic estava especialment cuidat i que pretenia emular el Globe Theatre de Londres. I Joyce DiDonato va explicar que havia llegit una pila de llibres sobre el període elisabetià i que havia vist pel·lícules que s’han fet sobre la vida de Maria Estuard, com ara la protagonitzada per Katherine Hepburn.

L’òpera va ser absolutament esplèndida a tots els nivells. Joyce DiDonato, que al Liceu li vam veure La Cenerentola, va posar-se de ple a la pell de la reina d’Escòcia, amb expressions greus i mans tremoloses a l’hora final. Vocalment va estar esplèndida, malgrat que no és soprano, amb una línia belcantista impecable. Com a mezzosoprano va saber abordar els greus del seu rol amb autoritat i elegància, especialment a la frase més famosa d’aquesta òpera: “figlia impura di Bolena, parli tu di disonore…”. Elza van den Heever, per contra, era una soprano abordant un rol de mezzo com és el d’Elisabetta. Cal dir que com a soprano, té greus, però algun altre cop he dit que els rols de mezzosoprano no es caracteritzen només per la presència de notes greus, sinó per tota una tessitura més baixa que la d’una soprano. Aquí és precisament on va grinyolar una mica, perquè s’espera que el color de la mezzo, més fosc, contrasti amb el de la soprano, més lluminós. D’altra banda, malgrat que van den Heever va demostrar un gran domini tècnic i expressiu, li va mancar aquella línia depurada que el belcanto exigeix, amb un legato perfecte. A nivell escènic, és d’admirar que es va rapar el cap al zero per posar-se del tot a la pell de la reina verge, i que, per ordre del director d’escena, es movia sempre d’una manera absolutament masculina per encarnar una reina que havia de lluitar en un món només d’homes. Per últim, Matthew Polenzani va fer un Leicester immaculat, amb una veu preciosa, ampla, amb un gran domini tècnic, un agut fàcil i un legato perfecte. La seva manera de cantar és absolutament belcantista.

Maurizio Benini va dirigir l’òpera magistralment, amb una corda àgil i brillant i un conjunt que desprenia delicadesa i sensibilitat pertot. Escenogràficament, com he apuntat abans, va ser esplèndida, una recreació sòbria de l’època elisabetiana, amb decorats minimalistes però suficients per situar l’espectador al segle XVI, enmig d’un conflicte obert entre anglesos i escocesos, entre catòlics i protestants, entre els Tudor i els Estuard.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.