La Iolanta d’Anna Netrebko

Títol: Iolanta
Autor: Piotr I. Txaikovski; llibret de Módest I. Txaikovski
Repartiment: Anna Netrebko (Iolanta), Sergei Aleksashkin (rei René), Sergei Skorokhodov (comte Vaudémont), Alexander Gergalov (Robert), Edem Umerov (Ibn-Hakia)
Orquestra simfònica i cor del Teatre Mariinski de Sant Petersburg
Director: Valeri Gergiev
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 13 de gener 

La vinguda d’Anna Netrebko a Barcelona era un esdeveniment esperadíssim des de feia molt de temps, perquè la superdiva no es prodiga gaire per Europa en general. Modèstia a part, jo li havia vist l’Anna Bolena amb què va obrir la temporada 2011-12 del Metropolitan de Nova York, i va ser realment magnífica. Certament, al darrere hi ha una campanya de màrqueting molt potent, com passa amb Cecilia Bartoli, però no és menys cert que en tots dos casos es tracta de dues cantants esplèndides, amb una gran tècnica i una veu preciosa. Netrebko és realment un prodigi, un totterreny, cosa que vaig poder comprovar en el Don Giovanni que va obrir la temporada passada de la Scala de Milà, que es va oferir en directe al cinema. Interpretant Donna Anna semblava una cantant mozartiana de tota la vida.

Amb Iolanta vaig copsar dues coses. L’una, que té la mateixa tècnica i la mateixa manera de cantar que Edita Gruberova, agafa les notes, especialment els aguts, de la mateixa manera, amb un lleugeríssim, gairebé inapreciable portament, de manera dolça, sense canvis dràstics, amb un legato perfecte. Això, precisament, és el que la fa una cantant belcantista en tota regla. Aquesta és la segona cosa que vaig observar, i per això em va semblar que Iolanta li quedava una mica curta, perquè no podia desplegar prou tot el seu art. Però això no li resta mèrits, és una cantant amb una veu gruixuda i ampla, amb greus i aguts, que canta amb finor, delicadesa, sense estridències, la seva veu és com un bres, fins i tot quan aborda passatges dramàtics.

La resta de cantants, malgrat no estar a la seva altura, van ser molt convincents, especialment el baix-baríton Sergei Aleksashkin, amb una veu potent i amb autoritat. L’altre protagonista, el tenor Sergei Skorokhodov, al principi va cantar amb la veu tensa, cosa que manifestava quan s’enrogia de rostre a l’hora d’abordar els aguts. Al llarg de l’obra va anar llimant aquest defecte, que va contrarestar amb una veu potent i bonica.

L’altre gran atractiu d’aquesta Iolanta era l’orquestra i el cor del Teatre Mariinski, dirigits pel seu titular, Valeri Gergiev, que tres dies abans havíem pogut sentir en un concert a l’Auditori. Tots plegats van oferir una funció excel·lent i lluminosa. Potser l’única cosa que els podem recriminar és la tria d’aquesta òpera, que en alguns moments era força avorrida, i on el geni de Txaikovski no s’acabava de notar prou. Quina diferència amb La dama de piques, per exemple, que sí que és una òpera interessant de debò. Una òpera curta on Netrebko no es va poder lluir gaire, però l’única ocasió que hem tingut de veure-la i sentir-la en directe a Barcelona, on potser trigarà molts anys a tornar. Però gràcies als amics d’Ibercàmera, podrem seguir sentint el mestre Gergiev i la seva orquestra de somni cada temporada. Espero.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.