La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Il Pirata

Títol: Il Pirata (melodramma en dos actes)
Música: Vincenzo Bellini
Llibret: Felice Romani, basat en la tragèdia Bertram, the Castle of St. Aldobrando d’R. C. Maturin
Repartiment: Mariella Devia (Imogene), Gregory Kunde (Gualtiero), Vladimir Stoyanov (Ernesto)
Director: Antonino Fogliani
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Versió de concert
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 4 de gener

Pel meu gust, Bellini és el compositor més gran de l’òpera italiana. El seu segell és la bellesa pura i cristal·lina, les seves melodies belcantistes estan amarades de sobrietat i de malenconia. El Liceu aquest cop ens oferia un dels seus títols més desconeguts i poc representats, al qual tinc una estima molt especial, perquè quan estudiava cant en vaig interpretar l’ària final, amb la cabaletta inclosa. Val a dir que és una òpera preciosa, l’interès i l’atractiu de la qual no decau en cap moment, és bellesa en estat pur de manera continuada; però també és un repte per als dos protagonistes: són dos papers d’una dificultat extraordinària. Imogene ha de ser una soprano dramàtica de coloratura perquè la seva partitura té aguts, greus, agilitats i molt de dramatisme. Gualtiero ha de ser un tenor líric però amb una veu ampla, amb un agut fàcil i agilitats. Em sap molt greu dir que ni Mariella Devia ni Gregory Kunde no van estar a l’altura dels seus papers respectius.

Devia és una soprano liricolleugera que ja té 64 anys, i això és una dada a tenir en compte. No necessàriament l’edat té una influència negativa en la veu d’un cantant, però cal analitzar el cas de Devia. Durant la seva carrera ha interpretat rols de soprano lleugera, com escau a la seva veu, però amb els anys ha perdut els sobreaguts i les agilitats, i potser per això ara es dedica a un repertori de soprano més lírica i fins i tot spinto. Però el cert és que Il Pirata té de tot, i a més a més té notes greus, que en Devia són completament inaudibles. És una soprano belcantista de qualitat, sí, no ho nego, però sense agilitats -les que té Imogene li costaven horrors de fer-, sense greus, amb una veu que es nota gastada, i sense sobreaguts -a l’ària final, que no arriba més amunt d’un do, els aguts li van anar molt justos. Més enllà d’aquestes limitacions vocals, personalment estic una mica cansada de sentir papers dramàtics interpretats per sopranos lleugeres, i penso en tots els que hem vist a Edita Gruberova. Però a Gruberova els anys l’han tractat millor que a Devia, perquè no ha perdut gens ni els sobreaguts ni les agilitats.

Gregory Kunde va ser un Gualtiero molt decebedor. És un tenor amb una gran potència de veu, però que canta forçat, sense fer cap matís d’intensitat i sense l’estil i la delicadesa que necessita el belcanto. Va agafar tots els aguts de manera frontal, sense fer cap mena d’inflexió o un lleugeríssim portament que l’estil belcantista exigeix. L’emissió de la veu va ser monolítica en tot moment, sense cap matís, plena d’aspror i de duresa. A la seva veu gruixuda, el paper de Gualtiero li venia com unes sabates petites, cosa que contrastava amb la veu prima i escanyolida de Devia, a qui el paper d’Imogene venia gran. El resultat va ser que en els duos de tenor i soprano les veus quedaven molt descompensades i el resultat era encara més decebedor. Per la seva part, el baríton Vladimir Stoyanov va fer un pobre paper com a Ernesto. És un cantant amb una veu que té una projecció molt irregular i gens uniforme, que sembla que canti a batzegades i que no va saber infondre al seu rol la força que requereix.

L’orquestra va resultar una sorpresa molt grata, Antonino Fogliani va fer sonar un Bellini brillant, vigorós i ple de força. Normalment el belcanto és el repertori que més es resisteix a l’orquestra del Liceu, en el qual normalment sembla un conjunt de festa major, però aquesta temporada ja hi hem vist un canvi d’ençà de L’elisir d’amore. Esperem que segueixin per aquest camí. El cor, ben preparat i professional com sempre, va estar novament a l’altura de les circumstàncies. El fet que fos en versió de concert ens ha estalviat veure qui sap quina producció extraterrestre, i en canvi, vam poder gaudir d’una música excelsa i sublim sense distraccions.

Per acabar, m’agradaria dir que malgrat s’afirmi que no hi ha cantants que actuament tinguin aquesta òpera en repertori, és absolutament necessari destacar el darrer enregistrament que n’han fet tres solistes d’excepció: Carmen Giannattasio -magnífica-, Josep Bros -espectacular- i Ludovic Tézier -brillant-, amb la London Philharmonic -una de les millors orquestres del món- dirigida per David Parry, per al segell Opera Rara.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.