La gira europea de Woody Allen (2005-2012)
Aquest any s’ha estrenat la darrera de les pel·lícules que Woody Allen ha rodat fora d’Estats Units, concretament, fora de Nova York. La seva gira europea ha passat per Londres, Barcelona, París i Roma. Quan es va estrenar A Roma amb amor, ara fa tres mesos, van fer una petita enquesta a la sortida d’un cinema de Barcelona per veure quina de les pel·lícules europees d’Allen havia agradat més. Curiosament, la gent només parlava de París, Barcelona i Roma, com si Londres, on va rodar quatre pel·lícules, no existís.
Sóc una fan gairebé incondicional de la cinematografia de Woody Allen, les seves històries psicològiques i els seus personatges més o menys excèntrics m’atreuen molt, i és que m’agraden les pel·lícules on prima el diàleg i la conversa intel·ligent. L’any 2005, quan va sortir de Nova York i va rodar la primera pel·lícula a Londres, Match point, es va dir que allò no semblava Woody Allen perquè no era Manhattan, perquè en lloc de jazz hi havia òpera –molt ben posades totes les àries, per cert– i perquè en general, era una pel·lícula visualment esplèndida que semblava una tragèdia grega en lloc d’un drama psicològic. He vist aquest film quatre vegades, però recordo vivament com em va impressionar el primer cop que el vaig veure al cinema. Per mi, és la millor pel·lícula d’Allen. La seva etapa londinenca va continuar amb Scoop i El somni de Cassandra, i encara va tornar-hi per fer Coneixeràs l’home dels teus somnis. Malgrat que no estan totes quatre al mateix nivell, són clarament superiors a les de París i Roma. Sincerament, no puc parlar per Vicky, Cristina, Barcelona perquè no l’he vista. No l’he volguda veure perquè no vull que Woody Allen em caigui del pedestal on el tinc encimbellat –malgrat que el pedestal va baixant de nivell amb el temps.
A Roma amb amor és una comedieta lleugera, una postal de Roma –com Midnight in Paris ho era de París– amb les històries de la vida quotidiana d’uns personatges estrafets i caricaturescos que Allen presenta com una cosa exòtica i aliena. És la típica imatge que un turista s’enduria de Roma, amb tots els tòpics inclosos. Fa uns dies pensava per què són tan diferents les pel·lícules europees de les americanes. Mentre que les de Nova York passen majoritàriament en interiors i l’important és el diàleg dels personatges, a les europees el més important és transmetre a l’espectador grans vistes de la ciutat en qüestió, com si fos un anunci publicitari. Per això tenim la postal de París i la de Roma, i devem tenir la de Barcelona. A Londres això no es veu tant ni de bon tros. Sense tenir l’aire de les de Manhattan, les pel·lícules londinenques mantenen un equilibri entre interiors i exteriors, els personatges són naturals i gens estereotipats. I per damunt de tot, Match point, Scoop i El somni de Cassandra són tres tragèdies que plantegen dilemes ètics molt importants.
Si a partir de 2013 torna a Manhattan, espero que ens torni a regalar pel·lícules memorables com Una altra dona o Alice, on tornem a veure el Woody Allen de sempre, defugint els tòpics i el turisme, i centrat en les seves neures habituals.
Sobre la seva gira europea, vaig enregistrar una locució en castellà, amb guió meu, i la podeu trobar-hi al podcast 38 de la pàgina web Lo Que Yo Te Diga (www.loqueyotediga.net), a la qual hi parlava de com hi veia Allen cada ciutat europea i com la veien els cineastes d’allà. De Barcelona, jo esmentava Ventura Pons (potser l’Allen barceloní) o la sèrie POBLENOU. Breus pinzellades, doncs el tema era ampli i amb mitja hora de durada.
Respecte a les pel.lícules que parles, crec que les de Londres son més assolides en la captació d’ambients, tot i que el guió de Mitjanit a París era molt enginyós, amb les troballes del protagonista amb Salvador Dalí o Buñuel, apart Hemingway.
Jo esperava molt (i tothom) de Vicky Cristina Barcelona, ja que la Barcelona que treu és més aviat poc reconeixible, vull dir els ambients que coneixem, i que Javier Bardem i Penélope Cruz estan correctes. Si ens oblidem de que aquesta Barcelona no és la que coneixem, la pel.lícula ens pot agradar perquè fa una interessant reflexió sobre les contradiccions humanes. A l’estranger va agradar de valent, sobretot a França.
Match Point és una obra mestra, em va inspirar una petita novel.la que ara la faig quan puc. Potser recorda a Delictes i Faltes, però amb el protagonista que sap que ha sacrificat l’amor de debò per no perdre la seva feina, casa luxosa i un sogre influent. Al contrari de l’oftalmòleg de Delictes i Faltes, ell no surt de la seva mala sort, tot i que no sigui detingut.
També m’agrada molt El Somni de Cassandra, un altre exercici de fatalisme. És genial i odiós el personatge de l’oncle Howard que broda Tom Wilkinson: en cinc minuts, destrossa la imatge idíl.lica de la família, tot aconsellant un assassinat, dient: “Després de tot, m’ho deveu! La família és la família! La sang és la sang! No se’n fan preguntes, protegeixes als teus!” Ni el mateix Vito Corleone seria tan mesquí.
I la de Roma em va agradar. Com a comèdia lleugera, és molt millor que Scoop, per mi la més fluixa de totes. A la de Roma, Benigni és més contingut, i l’escena del muntatge operístic és molt bona.
Bé, Elsa, només és la meva opinió. No sé si recomanar-te la visió, aleshores, de Vicky Cristina Barcelona. Al DVD, sempre la he vist en versió catalana. Almenys, sent veus en la nostra llengua, que no se’n sent gens a la VO.
Saluts,
JULIÁN.