El Messies de Händel
Títol: Messiah, HWV 56
Autor: Georg Friedrich Händel
Intèrprets: Sandrine Piau (soprano), David DQ Lee (contratenor), Topi Lehtipuu (tenor), Florian Boesch (baríton). Cor de cambra del Palau de la Música (director: Josep Vila), Ensemble Matheus. Jean-Christophe Spinosi, director
Lloc: Palau de la Música
Data: 19 de desembre
Sempre m’ha agradat que en dates assenyalades com Nadal i setmana santa es programin El Messies i les passions de Bach, respectivament, a les nostres sales de concerts. No pas per motius religiosos, sinó culturals, perquè em sembla adient sentir una música que es va escriure expressament per a aquestes festivitats religioses, en les dates que escauen. És clar que podríem sentir qualsevol d’aquestes obres a l’estiu, però no seria el mateix.
Dit això, la interpretació d’El Messies a càrrec de l’Ensemble Matheus dirigit per Jean-Christophe Spinosi va ser absolutament brillant i magistral. El mestre francès s’està destacant darrerament pels enregistraments que fa de l’obra de Vivaldi per al segell discogràfic Naïve, que n’edita l’obra completa. He sentit molts cops la seva Griselda i em té captivada per la força que desprèn. És electritzant. Spinosi rebla el clau en la interpretació de la música barroca mitjançant les modulacions de velocitat i els canvis bruscos d’intensitat, i és que el barroc és l’art dels contrastos, i això Spinosi ho sap expressar i transmetre a la perfecció. Händel va brillar en tota la seva esplendor, tots els números van ser magnífics, incisius, corprenedors, cadascun amb el seu estil, la seva línia.
Sandrine Piau és actualment una de les millors sopranos del món per a la música barroca. Té una veu preciosa i cristal·lina, un agut fàcil, una línia elegant amb una projecció perfecta i una gran elegància vocal. Totes les seves àries, des d’un “Rejoice” esplèndid fins a un “If God be for us” corprenedor, les va executar amb delicadesa, elegància i precisió. David DQ Lee és un bon contratenor, amb una veu bonica i robusta, però amb un estil que és més propi de l’òpera per un dramatisme i un abrandament excessius, que no fan per a l’oratori, que és un gènere hieràtic. Lee és sempre exagerat, cosa que per a una òpera de Händel seria idoni, però no per a un oratori. Topi Lehtipuu, que ja havíem vist fent de Tamino a La flauta màgica de René Jacobs, va tornar a demostrar que és un tenor amb una veu gairebé inaudible per una projecció pèssima. L’error és de base, i no se’n pot jutjar gaire cosa més. Pel que fa a Florian Boesch, cal dir que és un baríton i no un baix. Pel meu gust, en un oratori, el paper de baix l’ha de fer un baix, perquè normalment té registres greus que a un baríton li van curts, i això és el que li va passar a Boesch. La seva interpretació de l’ària “The trumpet shall sound” va ser càlida i precisa, però moltes resolucions les feia al registre agut, perquè al greu no podia arribar-hi. Això va restar personalitat a l’ària.
El Cor de cambra del Palau de la Música, que des de fa poc és el segon cor professional de Catalunya -després del del Liceu- es va poder lluir de ple, malgrat que vaig apreciar que en diverses ocasions no es feia sentir prou per damunt de l’orquestra. L’Ensemble Matheus, dirigida per Spinosi, va fer una execució perfecta de l’obra, sota una batuta que sap perfectament què vol i on vol arribar. Vaig llegir al programa de mà que a Spinosi alguns el consideren un enfant terrible mentre que d’altres el veneren. Jo formaria més aviat part del segon grup. Va fer un Händel totalment barroc i electritzant, amb canvis constants de ritme i d’intensitat, de manera que semblava que l’obra prenia relleu i es podia percebre amb tots els sentits. No sé si això fa apropar la música barroca a un públic més ampli -aquest és l’objectiu de Spinosi-, però a mi em va arribar fins al fons de l’ànima.