La síndrome de Stendhal

Títol: Mission
Programa: música per a òpera d’Agostino Steffani
Intèrprets: Cecilia Bartoli, mezzosoprano, amb la Kammerorchesterbasel, dirigida per Julia Schröder
Lloc: l’Auditori
Data: 10 de desembre

No sento cap mena de vergonya quan afirmo que Cecilia Bartoli és la Madonna de la música clàssica. És una cantant de molta qualitat que és alhora una superèxit de vendes. No hi ha cap dubte que darrere de tot plegat hi ha grans campanyes de màrqueting, a banda que els seus concerts sempre són espectaculars perquè és una cantant guapa, simpàtica, plena de carisma, que sap ficar-se el públic a la butxaca i que, per damunt de tot, té una gran personalitat tant en la veu com en la manera de cantar, i ho fa de manera esplèndida, cercant sempre el detall i la perfecció.

Tant és així que els seus concerts sempre són un esdeveniment, ven moltíssimes entrades -a uns preus elevats- i se l’espera amb ganes. D’altra banda, és una cantant que en els darrers deu anys s’ha dedicat a descobrir compositors del barroc que havien caigut en l’oblit. Va ser el cas del disc Sacrificium, dedicat a les òperes escrites per a castrati, i és el cas que ens ocupa, Mission, l’àlbum que ha dedicat al compositor Agostino Steffani, que a banda d’escriure una pila d’òperes, es va veure immiscit en batalles polítiques i diplomàtiques vinculades a la cúria papal. La seva vida misteriosa i agitada ha inspirat precisament la nova novel·la de Donna Leon, Les joies del paradís, sobre una jove investigadora que ha de descobrir un llegat ignot.

A priori, és una bona iniciativa que un músic de renom es dediqui a fer d’investigador com fa Bartoli habitualment, i que desenterri compositors de l’oblit del temps. En aquest cas, els manuscrits que Bartoli ha estudiat han sortit de la British Library i de la Biblioteca Nacional d’Àustria. El CD és molt meritori, especialment si tenim en compte que hi col·labora Philippe Jaroussky. Ara bé, després de sentir el concert d’ahir, em pregunto si realment valia la pena desenterrar Steffani. A mesura que em passen els anys m’adono que no és perquè sí que uns compositors han sobreviscut i han arribat als nostres dies i d’altres no, perquè al capdavall, el temps sempre acaba posant tothom al seu lloc. Per què Vivaldi i Händel han sobreviscut i Steffani no? Ras i curt, perquè són molt millors. Les òperes que ahir vaig sentir em van semblar una música de poc interès, a vegades massa popular, a vegades avorrida. Cecilia Bartoli va cantar com sempre, potser amb no tanta expressivitat, però amb la seva línia preciosista, unes coloratures perfectes i uns pianíssims de somni. Però vaig constatar que la gent deia que havia perdut. Aquesta percepció era absolutament falsa. El que va passar és que el repertori que va interpretar no li permetia lluir-se. La prova és que quan va arribar a les propines, va cantar tres àries de Händel on va destapar i desplegar tot el seu talent.

El concert es va compondre d’un reguitzell d’àries i obertures de diverses òperes de Steffani al servei de les quals Bartoli va posar tot el seu art. Va tornar a mostrar una veu preciosa i captivadora, un estil ple de personalitat, un agut fàcil i unes coloratures impecables. Li va mancar, potser, un deix d’aquell temperament que li és inherent. El repertori no li va permetre dibuixar aquella aura de bellesa que sempre es crea quan canta. Aquest fenomen es va produir en començar la tanda de bisos. Va oferir “M’adora idol mio” de Teseo, “Lascia la spina” de Il trionfo del tempo e del disinganno (sempre canta aquesta versió primigènia de la hiperfamosa “Lascia ch’io pianga” de Rinaldo), i “Desterò dall’empia dite” d’Amadigi, totes tres de Händel. Aquí, de cop el nivell va pujar i hauria desitjat que el concert hagués continuat dues hores més. Amb Händel és on es va lluir en tota la seva esplendor, tal com va fer al concert que va oferir fa dos anys a l’Auditori amb un programa integral de Händel, del qual encara recordo un “Scherza infida” d’Ariodante absolutament electritzant. Més enllà de la música de Steffani, la part grisa del concert va ser l’orquestra, que té un nivell força per sota de l’art de la Bartoli.

En definitiva, pel meu gust no calia desenterrar Agostino Steffani, encara que sigui una feina lloable com a investigadora. Cecilia Bartoli podria dedicar el seu art a les òperes ignotes de Vivaldi i de Händel, i no en són poques.