La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Bejun Mehta al Liceu

Concert de Bejun Mehta
Programa: àries d’òperes de Händel (Atalanta, Amadigi da Gaula, Riccardo Primo re d’Inghilterra, Agrippina, Rodrigo, Orlando, Radamisto, Admeto re di Tessaglia), i el concerto grosso op. 6 núm. 6 HWV 324
Intèrprets: Bejun Mehta, contratenor, i la Freiburger Barockorchester, dirigida per Petra Müllejans
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 3 de desembre

Sembla mentida com poden arribar a canviar les tendències en un món aparentment tan conservador com el de la música clàssica. No fa tants anys la corda de contratenor no tan sols no era apreciada, sinó que a molts melòmans els repel·lia perquè, no ens enganyem, és un fenomen estrany que de la boca d’un home viril en surti una veu femenina. Però avui dia les coses estan canviant, perquè els contratenors s’estan convertint en les dives dels nostres dies. Sense anar més lluny, només cal pensar en noms com Andreas Scholl, Philippe Jaroussky, David Daniels o el mateix Bejun Mehta.

Fill d’un cosí de Zubin Mehta, és un contratenor nord-americà amb una veu petita, però amb un sentit de la musicalitat que fa ultrapassar qualsevol limitació vocal. Ja el vam veure l’any passat interpretant Tamerlano al costat de Plácido Domingo i Anne Sofie von Otter, i en aquest concert va confirmar que Händel és un dels seus atots més preuats. La línia és elegant i depuradíssima, i l’estil, impecable. Els da capo no els farceix d’ornaments estèrils que distreuen l’atenció de l’ària, sinó que els canta amb sobrietat i elegància. Potser l’únic punt feble, que es va notar especialment a la primera ària del concert, és una manca de fiato que en alguns moments no li deixa acabar les frases amb comoditat, però només es va notar al principi del concert i és un detall molt menor.

Va estar especialment esplèndid en Orlando i en Radamisto, les àries de les quals va cantar amb delicadesa i passió, tot transmetent un gran sentiment. La veu és prima, però arriba amb una gran calidesa. Dins la corda de contratenor també hi ha timbres diferents; així, Andreas Scholl, per exemple, té una veu molt més ampla, mentre que Jaroussky té una veu més semblant a la de Mehta, tot i que la seva manera de cantar és més espectacular. Cal destacar també la interpretació de l’orquestra, amb instruments originals, que va ser un acompanyament esplèndid, al mateix nivell del solista. És un gust sentir un cantant en concert, i no pas en recital amb un trist piano, com massa sovint veiem al Liceu.

Esperem, doncs, que davant el valor en alça d’aquesta corda, quan facin òperes barroques, en els papers que habitualment fan mezzosopranos, hi posin contratenors. Penso en les darreres que han fet al Liceu sense comptar Tamerlano: Giulio Cesare, Ariodante i Alcina. Però veurem algun dia Andreas Scholl o Philippe Jaroussky fent una òpera sencera al Liceu?

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.