La Bête

Títol: La Bête
Autor: David Hirson
Traductor: Joan Sellent
Director: Sergi Belbel
Repartiment: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Abel Folk, Carles Martínez, Pepo Blasco, Gemma Martínez, Míriam Alamany, Manuel Veiga, Anna Briansó, Queralt Casasayas
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 24 d’octubre al 25 de novembre

Ja s’han acabat les funcions d’aquesta gran mascarada historicista. Ha estat un gran gust haver pogut veure una obra tan estranyament original i curiosa, que és una mena de comèdia burlesca extemporània i fresca alhora. El teatre dins del teatre és un joc de miralls que sempre m’ha fascinat, i en aquest cas a més, fa una recreació històrica i historicista d’un dramaturg de la cort francesa del segle XVII. Per acabar de reblar el clau, l’obra està escrita en decasíl·labs perfectes que realcen l’enginy i les filigranes lingüístiques de les intervencions dels dos protagonistes.

La Bête és una comèdia magnífica que es converteix en una apologia de l’artifici. Els dos protagonistes rivalitzen en enginy lingüístic a l’hora de fer rimes i jocs de paraules. Per part de Valère, el personatge exuberant i grotesc, l’artifici és sempre exagerat i barroc, i la contraposició amb Élomire és còmica a més no poder, perquè representen d’una manera extravagant les dues cares del teatre: la comèdia i el drama. Però un drama no dramàtic, sinó la impotència d’un dramaturg que aspira a ser el sucessor de Corneille i que veu com el seu mecenes li retira els favors per concedir-los a Valère. És la contraposició entre dues maneres de veure el teatre: com a art o com a mercaderia.

L’obra és exuberant i bigarrada en tots els sentits, també en l’escenogràfic: sense ser un muntatge de grans dimensions, transmet el gust per la grandiloqüència i la pompa tant característic del barroc. Em va agradar especialment la part del teatre dins el teatre, o sigui, el tros final, quan la companyia d’actors representen l’obra de Valère, en què els vestits, el text i la il·luminació formen una conjunció perfecta. És el clímax de la comicitat. Tot esdevé exagerat, artificiós i grotesc al màxim.

Però el més destacable de l’obra pel meu gust és el llenguatge emprat, el decasíl·lab tan ben rimat que molts trossos ni ens n’adonem que els actors parlen en vers. A més, és ple de jocs de paraules que molts cops arriben a l’abisme del ridícul, com quan Valère s’inventa paraules noves perquè les velles li semblen convencionals i ordinàries. Així, de la paraula en diu verbaula, i de la cadira, franxesca. L’exageració i la desmesura són la tònica dominant dels diàlegs perquè Valère, la bèstia, és incontinent i arrauxat i vomita les paraules sense control perquè no sap parlar d’altra manera.

El que també vull destacar especialment és la brillant traducció de Joan Sellent, que sap traslladar al català tots els jocs de paraules en anglès i fer-los rimar en català amb una gràcia absolutament admirable. La recreació al segle XXI d’un text del segle XVII és sensacional. És l’antítesi del que fan la majoria de directors avui: en lloc de traslladar als nostres dies obres de fa segles, a dia d’avui un dramaturg escriu una obra ambientada fa segles. Interessant i sobretot, impressionant.

El duel entre Jordi Bosch i Jordi Boixaderas és espectacular. Bosch encarna Valère, la bèstia, amb l’exuberància que demana, i Boixaderas s’ha de mossegar la llengua contínuament i aguantar estoicament tots els estirabots de l’altre, per acabar expulsat del servei del príncep, que encarna un Abel Folk molt creïble. En conjunt, una funció bestial.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.