Pàtria

Títol: Pàtria
Autor i director: Jordi Casanovas
Repartiment: Francesc Orella, Àlex Casanovas, Lluïsa Castell, Rosa Vila, Fermí Reixach, Marcel Borràs
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: del 18 d’octubre a l’11 de novembre

No havia vist cap obra d’aquest jove dramaturg català, però aquesta em feia una il·lusió especial pel moment que vivim i per la propaganda que se n’havia fet. A més a més, tenia l’atractiu d’un repartiment estel·lar, encapçalat per Francesc Orella, un dels millors actors catalans del moment.

L’obra, de dues hores i mitja de durada, no es fa llarga ni pesada en cap moment perquè sap mantenir la tensió de manera constant. És una mostra de teatre modern, el del segle XXI, que incorpora elements televisius i cinematogràfics. S’expressa amb un llenguatge nou, en el qual sovint els actors han de fer acotacions que en teatre clàssic serien impensables. No tinc clar que això sigui admissible o no en teatre, però a Pàtria no hi molesten gens. A banda d’això, és una obra que té una estructura temporal discontínua, fa salts constants endavant i endarrere en el temps, que queden situats degudament amb unes lletres sobreimpreses a la pantalla que hi ha a la paret del que hauria de ser l’escenari. Pròpiament, d’escenari en el sentit clàssic del terme no n’hi ha, ja que tot es limita a quatre taules. Les imatges que apareixen al fons fan l’escenari a cada moment.

Aquest minimalisme escenogràfic ressalta el treball dels actors, que és excel·lent, individualment i en conjunt. La història és la d’un presentador de televisió, que fàcilment es pot assimilar a Jaume Barberà (Francesc Orella), que fa el salt a la política mogut per una falsa creença sobre el passat del seu pare. Després de deixar els polítics actuals (tan fàcilment reconeixibles que pot resultar un pèl naïf) com un drap brut, el periodista decideix entrar en política i aspira a aconseguir la majoria absoluta a les properes eleccions catalanes amb un programa que té com a punt únic proclamar la independència de Catalunya.

La primera part de l’obra és trepidant, les accions i els salts temporals són vertiginosos, i la música i el rellotge digital projectat a la paret, que recorda vagament el de la sèrie 24, creen una expectativa molt gran amb una tensió acumulada que no sabem com es resoldrà. En contraposició, la segona part és més relaxada i fa que la història es desinfli una mica. Al final, l’important ja no és que el periodista convertit en polític hagi guanyat les eleccions, sinó el fet que s’adoni que ha basat la seva campanya i les seves idees en una fal·làcia: la història del seu pare.

És una obra que gira al voltant del procés que viu Catalunya actualment? Podem dir que sí, però això la convertiria en una obreta de teatre circumstancial, que de seguida perdria vigència. En el fons, l’obra reflexiona sobre els mites, sobre la línia estreta que separa la veritat de la creença, els fets reals de la seva idealització. Mogut per una creença, el protagonista arriba a president de la Generalitat, i quan ho descobreix, s’ensorra.

De prescripció obligatòria per a tothom. Fins a l’11 de novembre al Lliure de Gràcia.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.