Els Països Baixos (3): la Casa d’Anna Frank

Les tres principals atraccions turístiques d’Amsterdam són el Museu Van Gogh, el Museu Nacional (Rijksmuseum) i la casa d’Anna Frank. A mi em van agradar moltes altres coses més, pero val a dir que la casa d’Anna Frank, pel que representa, fa posar el pèls de punta. Va ser una experiència diferent en tant que museu. No es com visitar la casa de Rembrandt o la de qualsevol altre personatge il·lustre. Es una mena de casa de l’horror que van passar les vuit persones que s’hi van amagar durant dos anys, per acabar en camps d’extermini nazis. Una monstruositat.

La Casa d’Anna Frank, situada al Prinsengracht, 263-267, és el refugi on la família Frank i la família van Pels es van amagar dels nazis entre el 1942 i el 1944, quan algú els va delatar i se’ls van endur en camps d’extermini (Anna i la seva germana Margot a Bergen-Belsen; els seus pares a Auschwitz). Primer s’entra en una oficina corrent, es van passant estances, es pugen escales, no hi ha res estrany. Quan arribem al final d’aquesta casa hi ha una llibreria encastada a la paret, que fa de porta falsa a la casa del darrere, la Het Achterhuis en neerlandès, que és el títol original del diari de l’Anna. Al darrere de la casa del davant, als tres pisos superiors, hi van muntar unes estances preparades per fer-hi vida: dormir-hi, menjar-hi, dutxar-s’hi, etc. Però tot d’amagat, és a dir, que ningú no podia veure que allà hi havia persones fent-hi vida. Això vol dir que no podien fer soroll i que havien d’estar permanentment amb les finestres tapades per cortines. Veure-ho avui i imaginar-se com hi havien pogut viure vuit persones durant dos anys és esfereïdor.

Les escales són estretíssimes -l’Anna ja ho diu al diari, són les típiques escales holandeses-, tot és petit i encofurnat, la vida en comunitat no és fàcil i menys en condicions d’ocultació. Les habitacions estan més aviat buides, en alguna hi ha un llit, veiem alguna pica de lavabo, o els pòsters de cinema que l’Anna tenia enganxats a la paret. Intentaven fer vida normal, però de normal no en tenia res. A dalt de tot hi ha una mena de golfes amb una claraboia, l’única entrada de llum al refugi. No hi ha res de morbós, tot sembla en ordre, però imaginar-se com devia ser viure amagats en aquelles condicions durant dos anys, produeix calfreds.

Un cop hem pujat els dos pisos de la casa del darrere, hi ha un espai expositiu on s’explica la mala fi que van fer les dues famílies amagades. No se sap qui els va delatar. Cal suposar que cap de les tres persones que els ajudaven subministrant-los aliments i tot allò que necessitessin. Dels vuit que s’hi van amagar, només el pare de l’Anna va sobreviure al camp d’Auschwitz. Ha de ser monstruós sobreviure després d’haver-se amagat durant dos anys, haver passat per un cap d’extermini i haver-hi perdut tota la família. Per això anys després, Otto Frank deia: “llevat de la vida, m’ho han pres tot”. Per aquest motiu va fer mans i mànigues perquè el diari de la seva filla veiés la llum en forma de llibre. També va ser qui es va encarregar de fer obrir la casa on es van amagar com a museu.

Hi ha els quaderns originals manuscrits de l’Anna, objectes, vídeos on parlen persones que els van conèixer, no és morbós, no és esfereïdor pel que ensenya, sinó pel que insinua, pel que sabem que hi ha al darrere: la tragèdia espantosa de vuit persones que, al capdavall, és una història individual que es va repetir per tot Europa. Quan llegia la fi que havia fet cadascun dels vuit no vaig poder evitar vessar alguna llàgrima, i és que mai no ens podrem explicar com persones humanes van poder perpetrar aquella massacre premeditada, calculada i executada amb aquella fredor impassible.

Al final del museu hi ha, com sempre, la llibreria, on vaig trobar dues perles, una de més esperada i una altra de no tant. Evidentment, s’hi pot trobar el diari en totes les traduccions disponibles, també en català. A banda, però, hi ha un llibre deliciós i esfereïdor alhora, Anna Frank: una història vigent, en diversos idiomes, entre els quals el català. I és que anar a l’estranger i trobar publicacions en la nostra llengua és tota una proesa!

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Impressions dels Països Baixos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.