L’Orquestra Filharmònica de Viena al Palau

Programa: simfonia núm. 2 en re major op. 73, simfonia núm. 4 en mi menor op. 98 (Brahms)
Intèrprets: Orquestra Filharmònica de Viena
Director: Daniele Gatti
Lloc: Palau de la Música Catalana
Data: 29 de setembre

Passa per ser l’orquestra més famosa del món. Segurament ho és, i hi contribueix el concert de cap d’any que fan al Musikverein de Viena, que es retransmet arreu del món. Sens dubte, és una de les millors del món per molts motius: una corda potent i brillant, un so intens i precís i un equilibri tímbric immaculat. I tenint en compte que no té director titular, es pot dir que pràcticament és una orquestra que va sola, cada director que la dirigeix pot infondre-li la seva empremta, però el nivell d’exigència del conjunt és sempre màxim.

Feia deu anys que l’orquestra no visitava Barcelona, i malgrat que a través de les temporades de Palau 100 i d’Ibercàmera hem pogut sentir orquestres del mateix nivell -penso en les meves estimades London Philharmonic i London Symphony-, tots els melòmans frisàvem per tornar a sentir la Filharmònica de Viena. S’hi afegia un programa molt llaminer: la segona i la quarta simfonia de Brahms, que són una especialitat de Daniele Gatti, el director que ja havíem vist fa mig any amb l’Orquestra Nacional de França, de la qual és titular. Poca cosa es pot dir d’un concert que va ser perfecte.

Com he dit abans, l’element que a primera vista destaca més d’aquesta orquestra és el so de la corda, intens, brillant i potent. És un so ple que ho embolcalla tot i que per als moviments lents és una carícia a la pell, cosa que es va notar especialment a l’Andante de la quarta simfonia. L’orquestra funciona amb un equilibri perfecte entre corda i vent, una amalgama que forma una simbiosi, que és la que dóna lloc a un so absolutament compacte. El conjunt és perfecte, no hi falta ni hi sobra res. La qualitat d’aquest so és el que va fer que l’escenari del Palau no quedés petit, cosa que ha passat moltes vegades amb grans orquestres. Aquest cop, el Palau recollia el so i oferia una acústica molt bona on no ressonava res.

Daniele Gatti va saber dur les dues simfonies amb mestria i precisió, va treure el millor de l’orquestra en cada moment. Cada detall estava cuidat al màxim nivell. I sense partitura. Una vegada un professor de formes musicals va dir que quan vas a sentir una simfonia de Brahms, quan surts del concert no ets la mateixa persona que abans d’entrar-hi. Si en lloc d’una simfonia en són dues, i amb una interpretació com aquesta, surts completament transformat. Fins i tot transmutat, diria jo.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.