La síndrome de Stendhal

Títol: Tristan und Isolde
Autor: Richard Wagner
Repartiment: Robert Dean Smith (Tristan), Iréne Theorin (Isolde), Jukka Rasilainen (Kurwenal), Franz-Josef Selig (Rei Marke), Michelle Breedt (Brangäne), Ralf Lukas (Melot)
Bayreuther Festspieleorchester und Festspielchor
Director: Peter Schneider
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 6 de setembre

El Tristan und Isolde que aquesta setmana hem vist al Liceu no el tornarem a veure mai més. El nivell que ens ha deixat la companyia del festival de Bayreuth ha estat estratosfèric, però és que a més, aquesta òpera ha tingut com a protagonista una Isolde que ho ha eclipsat tot.

Tristan und Isolde és una òpera molt especial. És la que enceta l’etapa creativa final de Wagner i és on comença a abandonar el llenguatge tonal per endinsar-se en harmonies noves, en dissonàncies i atonalitats que anticipen Strauss i fins i tot el dodecafonisme. El professor Albert Sardà al conservatori sempre ens deia que en l’acord del Tristan hi ha continguda tota l’òpera. No li faltava raó. L’acord de sèptima disminuïda invertit, que resol a la dominant passant per una appoggiatura clarament dissonant, té dins seu tota la profunditat, la immensitat d’aquesta òpera tan filosòfica. Hi ha l’amor, el desamor, l’encant, el foc, la passió, el gel, el desencant, la tristesa; en definitiva, hi ha barrejades les dues pulsions oposades que en aquesta òpera formen una simbiosi perfecta: l’amor i la mort, Eros i Thanatos.

Tristan und Isolde conté també la filosofia de Schopenhauer. El filtre d’amor que tant Tristan com Isolde es beuen al primer acte i que els fa caure de manera irresistible en l’amor mutu, no deixa de ser una mostra de la voluntat. No poden viure si no és per estimar-se. La voluntat els empeny a estar sempre junts, si no, llurs vides no tenen sentit. Al final, com que hi ha obstacles pel mig, l’única solució perquè la voluntat continuï és la mort. L’amor no pot ser si no és en la mort. Segons Schopenhauer, la voluntat és un monstre que se’ns menja per dins i que només es pot eradicar amb la mort. En el cas de Tristany i d’Isolda, la salvació no és l’amor, com molts cops s’ha dit, sinó la mort.

Musicalment l’obra és atrevida, transgressora, dura, profunda i sublim. El meu tros preferit, al mig del segon acte, en què Brangäne fa una aparició espectral i avisa els amants que la nit s’acaba, conté unes dissonàncies que em recorden moltíssim el lied Morgen de Strauss. Com Brangäne, és una música que sembla d’ultratomba, com si hagués sortit del més enllà i se n’hi tornés.

L’orquestra i el cor del festival de Bayreuth (aquest cop el cor té força menys paper) van fer una actuació esplèndida, sota la batuta experta i veterana de Peter Schneider. L’única cosa que se li pot retreure és que no fes abaixar una mica la intensitat del so en alguns moments en què l’orquestra va tapar els cantants. Iréne Theorin va fer una Isolde de somni, amb una veu ampla, ben posada, sense excés de vibrat, amb aguts i greus, plena de força i temperament, que ho va eclipsar tot. Va ser immaculada. No vam tenir la mateixa sort amb Robert Dean Smith, que va fer un Tristan discret, sense errors però sense geni ni res a destacar. Li va faltar potència i força, no va saber donar al personatge tot allò que necessita i, per descomptat, no es va compenetrar gens amb Theorin. Michelle Breedt va fer una Brangäne esplèndida i sobretot, cal destacar Franz-Josef Selig, que va substituir Robert Holl com a rei Marke. Ja l’havíem vist fent el Daland de Der fliegende Holländer, i aquí va brillar absolutament en el seu curt paper. És un baix amb autoritat, amb una veu ben projectada, bonica i potent. La prova és que Selig i Theorin van ser els més aplaudits de la vetllada.

El festival Bayreuth al Liceu ja s’ha acabat, ara ens hem de refer i esperar que no torni a trigar mig segle a venir novament a Barcelona.