La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Wagner a Barcelona

Aquests dies Barcelona viu un moment àlgid. Durant sis dies la companyia del Festival de Bayreuth ve en pes al Gran Teatre del Liceu per representar-hi Der fliegende Höllander, Lohengrin i Tristan und Isolde, amb el mateix repartiment que aquest any s’ha vist a Bayreuth. L’únic canvi és que la direcció de Lohengrin i de Der fliegende Höllander a casa nostra va a càrrec de Sebastian Weigle. La meva “conversió” al wagnerianisme és recent, des que vaig veure el darrer Tristan und Isolde al Liceu. Va ser com la caiguda del cavall de sant Pau. L’any següent vaig anar a veure el Parsifal i vaig poder corroborar que la “conversió” havia estat real i no il·lusòria. És doncs, una ocasió especialíssima per gaudir de tres òperes magnífiques en una interpretació que segurament serà inoblidable. Amb Wagner, ja se sap, s’ha de fer abstracció dels arguments i fixar-se només en la música. Sense desmerèixer gens ni mica la qualitat de la música de Wagner, també s’ha de dir que l’apologia de la ignorància que fa tant a Lohengrin com a Parsifal no és justificable com a argument de res.

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

  1. Tinc la sort d’haver llegit a la meva adolescencia varis llibrets de l’Associació Wagenriana de Barcelona d’òperas d’en Wagner (traduccions al català), i no estic gens d’acord amb això que vostè diu que cal fer abstracció dels arguments. Tampoc veig enlloc l’apologia de la ignorància que vostè diu… Tot és qüestió de gustos, i sobre gustos no hi han arguments molt raonables, que diguem. Ah!, tamb´`e m’agrada molt en Verdi (no he entès mai que per agradar-te Wagner has de odiar a Verdi, i viceversa).

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.