El principi d’Arquimedes
Títol: El principi d’Arquimedes
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 3 al 29 de juliol
Com a colofó del festival Grec 2012, és una proposta més que bona. Amb aquesta obra, com amb d’altres, podem afirmar que el teatre català passa per un moment esplèndid, ja que es tracta d’una bona història, amb un argument que sembra el dubte i fa pensar, i una estructura que juga amb el temps d’una manera molt hàbil. Josep Maria Miró aconsegueix teixir una atmosfera embafadora que es va carregant a mesura que l’obra avança, amb anades endavant i endarrere en el temps, fins que al final, després d’uns fets que no queda clar si han tingut lloc o no, la tensió continguda esclata en ràbia i por.
Vaig quedar força impressionada de la manera de construir la història. Una història, que, ben mirat, és senzilla, trivial, que ens porta al mateix tema que Dubte, i en fa el mateix plantejament: el judici dels altres del comportament presumptament pederasta d’un professor/monitor. Els fets denunciats han tingut lloc realment? No ho sabem en cap moment, i no hi ha cap indici en el text o en l’actuació dels personatges que permeti pensar una cosa o la contrària. A partir d’aquí, l’autor només fa que jugar amb la por dels personatges. Tots fan suposicions, conjectures, hipòtesis del que podria haver passat. I a partir de les conjectures fan judicis. És una il·lustració de la societat contemporània, que jutja a partir d’hipòtesis no contrastades, de comentaris agafats al vol, perquè necessita tenir certeses, encara que siguin falses.
Als nostres dies, la pederàstia és un tema d’actualitat i s’està convertint en un tabú, ja que qualsevol acostament afectuós a un infant sembla que sigui susceptible de ser jutjat com a comportament pedòfil. Ens hem tornat paranoics? El text de Miró és una reflexió al voltant d’aquesta paranoia, exemplificada en el pare del nen, que no dubta d’anar a la piscina i posar el crit al cel perquè el monitor ha fet un petó al seu fill. Els altres no saben què creure. A partir d’aquí l’escalada de tensió continguda va creixent. Tots tenen coses a amagar i retrets a fer-se. El monitor no entén la reacció virulenta dels pares en contra d’ell i comença a agafar por.
El més interessant de l’obra és l’estructura narrativa. No és lineal sinó discontínua. Comença amb una escena que temporalment correspondria a la meitat de l’obra, i les altres escenes es van succeint de manera interrompuda, fent salts endavant i endarrere. L’inici i el final de cadascuna permeten que l’espectador les enllaci mentalment i que així es construeixi l’acció de l’obra linealment. És una tècnica fascinant que dóna moviment a l’obra, ja que, fet i fet, l’acció és gairebé inexistent. Pràcticament només és un combat dialèctic entre les històries i les posicions de cada personatge.
Escenogràficament, en un teatre tan petit com la Sala Beckett, s’aconsegueix un efecte mirall en girar l’escenari, ara cap a una grada, ara cap a l’altra. Per últim, cal lloar el treball dels actors, que interpreten llurs personatges amb gran versemblança. Fan partícip l’espectador de les seves angoixes i els seus dubtes. En un teatre petit i amb pocs recursos escènics, aconsegueixen que tot sigui molt més gran. I és que el que és gran és el text i tots els interrogants que planteja.