Senyoreta Júlia

Títol: Senyoreta Júlia
Autor: Patrick Marber (a partir de La senyoreta Júlia d’August Strindberg)
Traductora: Cristina Genebat
Direcció: Josep Maria Mestres
Repartiment: Julio Manrique, Cristina Genebat, Mireia Aixalà
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 29 de juny al 29 de juliol

Després de l’experiència de L’habitació blava, també al Romea, em feia una certa por anar a veure aquesta obra. Però no em va decebre gens, ans al contrari. És una adaptació de l’obra de Strindberg, duta al final de la segona guerra mundial, on encara es percep la diferència de classes d’una manera molt acusada. El triangle amorós que s’escenifica barreja la passió i els diners, i això sumat als dubtes d’ell i els capricis d’ella, fa una obra molt interessant i atractiva.

Efectivament, és una obra on tot es barreja: l’amor, el desig i les classes socials. Però la relació que mantenen el criat (Julio Manrique) i la senyoreta (Cristina Genebat) no és estàtica ni convencional, perquè és plena de dubtes, d’indecisions i de capricis. De fet, tot i que en cap moment no queda clar si el criat prefereix la senyoreta a la seva dona (Mireia Aixalà), la manera de titubejar acaba trencant el seu matrimoni. Les ferides que es fan són massa profundes perquè tot torni a ser com abans.

Tanmateix, crec que aquest argument devia funcionar molt més a finals del segle XIX que a l’any 1945, perquè les diferències socials, fins i tot a nivell físic (el servei viu a la mateixa casa dels senyors, però en unes estances llòbregues), eren molt més marcades al XIX que al XX. A més, que una família burgesa voti laborista, encara que sigui per quedar bé, és una cosa que no deixa de grinyolar una mica. Anglaterra acaba de guanyar la guerra, però aquest fet no afecta la marxa de l’obra, que se centra únicament en el triangle amorós.

Els dos personatges protagonistes són absolutament capriciosos i enigmàtics. La que toca de peus a terra és la dona del criat, que, encara que innocent al principi, és la que veu venir les intencions de la senyoreta. Tota l’obra passa a la cuina de l’estança delsl criats, allà és on la senyoreta i el criat descarreguen la tensió sexual, es desitgen i s’odien. Ella no sap què vol; ell vol quedar bé i satisfer tots els desitjos de la mestressa, i mai no queda clar si voldria anar-se’n amb ella. El que té clar és que el seu lloc com a criat és aquella cuina. Ja ho va dir el mateix Manrique en una entrevista: el criat és més classista que la senyoreta.

La tríada d’actors és fantàstica. És la vegada que Cristina Genebat m’agrada més de totes les vegades que l’he vist al teatre, i és que fins ara no acabava de trobar que es fiqués a la pell dels personatges que feia, era com si n’estigués lluny i en resultava una actuació difuminada. Com a senyoreta Júlia és elegant, dominant i capriciosa. Julio Manrique és abrupte, rude, decidit i pràctic. Aquestes són les qualitats que enlluernen la senyoreta, que vol defugir dels joves de classe alta. Mireia Aixalà, l’esposa abnegada, també fa un bon paper, malgrat que no és tan espectacular com els altres dos. En definitiva, un bon text, bons diàlegs i bona interpretació.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.