La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

The Lonesome West

Títol: The Lonesome West
Autor: Martin McDonagh
Direcció: Pepa Fluvià
Repartiment: Eduard Buch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso, Aida Oset
Lloc: Versus Teatre
Dates: del 4 de maig a l’1 de juliol 

És una obra psicològicament molt dura. Es tracta de la relació tempestuosa entre dos germans que s’odien i que no tindrien cap inconvenient a matar-se l’un a l’altre per qualsevol minúcia. Un capellà mira de posar-hi pau, però no se’n surt. L’odi i la rancúnia que respira l’obra són ancestrals i atàvics fins al punt que en desconeixem l’origen. És una cosa que s’ha de donar per pressuposada. Ara bé, malgrat les esbatussades, físiques i dialèctiques, els diàlegs són rics i fan pensar. Cada personatge té un missatge a donar.

En aquesta obra es pot afirmar amb rotunditat que els actors ho donen tot, especialment Eduard Buch i Isidre Montserrat, els germans irreconciliables. Durant tota la funció mantenen un combat literalment a mort, amb insults i retrets a dojo i fent-se la traveta contínuament. El capellà, com a pastor d’ànimes en un poble conflictiu, té el deure moral d’apaivagar-ho, però no pot, ni amb els germans ni amb el poble. Com que aquest deure moral el corseca i se sap massa feble per acomplir-lo, després de molts dubtes i contradiccions, al final de l’obra s’acaba suïcidant. L’únic contrapunt a tant d’horror és la dolçor d’una noia jove i bonica, especialment la conversa que té amb el capellà.

Ambientada en un poblet petit de la Irlanda més profunda, assistim al destripament de l’ànima humana, sense que l’obra sigui de sang i fetge ni sanguinària. Quatre personatges sols, tristos, decebuts i mal avinguts miraran de relacionar-se com puguin o com sàpiguen. Els actors que interpreten els dos germans són els que més es poden lluir i els que més brillen de la representació. Potser és llàstima haver fet una obra tan expansiva en un teatre tan petit, perquè en una sala més gran l’escenografia tindria més espai i els actors serien més lliures per bellugar-s’hi. I per damunt de tot, el drama s’intensificaria perquè el missatge arribaria encara amb més nitidesa a l’espectador. Però hem de felicitar entusiàsticament els teatres petits per programar obres tan intrèpides i agosarades.

Així doncs, malgrat que l’espectador surt de la sala ben trasbalsat i sacsejat, és una obra que val molt la pena de veure.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.