Mequinensa
Títol: Mequinensa
Autor: (a partir de l’obra de) Jesús Moncada, dramatúrgia de Marc Rosich
Director: Xicu Masó
Repartiment: Carles Martínez, Miquel Gòrriz, Joan Anguera, Eduard Muntada, Xicu Masó, Annabel Castan, Míriam Alamany, Belén Alonso, Maria Ibars
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 10 de maig al 17 de juny
Tenia curiositat per veure aquesta adaptació de l’obra de Moncada, especialment després d’haver vist L’aigua a la Sala Muntaner fa uns anys, que també era una adaptació dramatitzada dels contes de l’autor de la franja. L’aigua era una obra de dimensions petites i sense pretensions. Per això va ser una adaptació ben feta. Però amb Mequinensa, Marc Rosich ha volgut fer una gran dramatúrgia, i per al meu gust, l’obra de Moncada no ho permet.
Abans de res, he de reconèixer i d’advertir que no he llegit res de Moncada (mea culpa), però sé que és un escriptor que es recrea en els detalls i en les coses petites. Encara recordo que el dictat de l’examen del nivell D de català era un text (adaptat) de Moncada, i parlava de petites coses quotidianes amb molta gràcia i perícia. Es pot convertir un conte o una novel·la en un text dramàtic (Mort de dama o Pedra de tartera, sense anar més lluny), però no qualsevol prosa admet que se’n faci una dramatúrgia. I aquest és el cas de Mequinensa, que ja ni tan sols és una novel·la, sinó que són fragments de l’obra de Moncada, units i convertits en una història factícia amb un argument molt escadusser.
Mequinensa és el retrat d’un poble que va ser anorreat per la construcció d’un pantà i es recrea en la vida i les activitats quotidianes dels seus habitants, cadascun amb les seves dèries, fílies i fòbies. L’argument es vehicula amb la història d’un advocat de Barcelona que es trasllada al poble perquè hi ha tret una plaça de secretari judicial. A través dels seus ulls anem veient tots els vilatans. La vida és tranquil·la fins que comencen a córrer rumors que les autoritats han decidit construir un pantà que negarà el poble. La història és bonica i poètica, però la veritat és que no dóna per fer-ne una obra de teatre. Està feta per ser descrita amb detalls, recreant-se en aquest món bucòlic que desapareix, però no hi ha ni un bri d’acció que la faci susceptible de dramatitzar-la. Podria ser un seguit d’escenes sense continuïtat, però no és una història amb un argument mínimament sòlid.
Ara bé, més enllà d’això, cal reconèixer el bon treball de tots els actors i, un cop més, l’encert de fer-los parlar en el català de la franja (altrament dit aragonès oriental). No fa gaire que a Catalunya, tant al teatre com a la televisió, s’ha pres consciència d’aquest tema tan important: no es pot ambientar una història en un lloc i després fer parlar els personatges com si fossin de Barcelona, perquè no resulta creïble. A banda de la dicció, s’ha de remarcar que l’escenografia és excel·lent, així com també el treball dels actors en conjunt i a tots els nivells. Però com a funció teatral, Mequinensa és avorrida perquè no hi ha acció, als personatges no els passa res i són tractats com una cosa monolítica, com un únic personatge: el poble de Mequinensa.