George Sand i jo
Títol: George Sand i jo
Autors: Quim Lecina i Sira Hernández (a partir de textos de Robert Graves)
Director: Quim Lecina
Intèrprets: Quim Lecina, actor; Sira Hernández, pianista
Lloc: La Seca Espai Brossa
Dates: del 24 de maig al 17 de juny
Tot i que Chopin sempre m’havia semblat un compositor una mica cursi, he de reconèixer que els seus concerts sempre m’han agradat molt, especialment el segon, però vaig caure definitivament rendida davant la seva música la segona vegada que vaig veure Alexei Volodin en directe. Sí, ja sé que deu semblar que tinc una fixació amb aquest pianista, però és com si m’hagués obert els ulls de cop a una música meravellosa i excelsa. I, per cert, el tornaré a veure el propvinent 10 d’agost a l’auditori Pau Casals del Vendrell amb un programa íntegre de Chopin!
Però en aquest apunt no he de parlar només de Chopin, malgrat que sigui el protagonista d’aquesta obra que es representa a La Seca -l’antic Espai Brossa. Quim Lecina broda cada obra que ha fet sobre músics. Encara recordo aquell Mozart, Salieri i el rèquiem inacabat i la Sonata a Kreutzer, dos monòlegs que eren una combinació de paraula i música i que em van semblar sensacionals. L’equibri perfecte entre el text i la música transmetia de manera molt intensa el significat de cada paraula, unes paraules en simbiosi perfecta amb el text.
Novament, aquest és el cas de George Sand i jo, un text sobre l’estada de Chopin i George Sand, la seva amant, l’escriptora Aurore Lucile Dupin, a Mallorca. Fou una estada curta, motivada per la mala salut del músic, que va patir tuberculosi des de ben jove, que es va acabar per la incomprensió mútua entre George Sand i els mallorquins. Quim Lecina i Sira Hernández donen forma a la parella, en papers transposats: Lecina parla i Hernández toca el piano, un extens repertori de peces per a piano sol de Chopin, entre nocturns, masurques i valsos. Un cop més, l’acoblament entre música i lletra és perfecte.
Vaig tenir una grata sorpresa de llegir al programa de mà que Lecina ha escrit l’obra a partir de textos de Robert Graves, aquell anglès il·lustre que va anar a viure i a morir a Mallorca, concretament a Deià. En qualsevol cas, és un text que pren una dimensió poètica en veure’s embolcallat d’una música preciosa que li confereix la dolçor que molts cops les paraules no tenen, perquè no deixa gaire bé ni els mallorquins ni George Sand. El compositor se’ns apareix com una persona feble i malalta, que requereix totes les atencions i a qui és fàcil de ferir l’ànima.
El renovat Espai Brossa és tan petit com ho era abans, la qual cosa facilita la proximitat amb els actors, i veiem Lecina a un o dos metres dels ulls, la qual cosa crea una complicitat especial, en combinació amb el text i la música. Mentre l’obra va avançant, ell mateix ofereix licor d’herbes als espectadors. Sira Hernández, que com a George Sand es limita a dir poques paraules, és una pianista a qui, tot s’ha de dir, Chopin li va gran, i és que és dels compositors més difícils al piano, ja que requereix una agilitat brutal als dits, a banda d’una destresa infinita. Hernández no hi arriba, però com que no es tracta d’un concert sinó d’una obra de teatre, no se li ha de tenir en compte. Toca dignament i amb prou nivell per respondre les interpel·lacions del text i els laments d’un Chopin trist i apesarat.
En resum, doncs, una obra bonica amb un text deliciós, un format còmode, però que s’hauria d’allargar i fer-la en un teatre més gran. Absolutament recomanable per a tothom, especialment els no melòmans, que hi descobriran una música immensa lligada d’alguna manera a la nostra terra.