Alexei Volodin l’apol·lini

Intèrprets: Orquestra Simfònica Txaikovski; Alexei Volodin, piano; Vladímir Fedossèiev, director.
Programa: concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, op. 18 (Rakhmàninov), El trencanous, op. 71 (suite) (Txaikovski)
Lloc: L’Auditori de Barcelona
Data: 21 de maig

Frisava per tornar a sentir Alexei Volodin des que l’havia vist la vegada anterior que va venir a Barcelona, a tocar un concert de Bach. Malgrat que a mi Bach tocat amb piano no m’entusiasma, l’art del pianista hi fa molt en la percepció, i Volodin va aconseguir captivar-me i subjugar-me del tot per la seva delicadesa i sensibilitat.

Aquesta vegada va interpretar el concert núm. 2 de Rakhmàninov, una obra plena de foc, passió i temperament. Precisament per això, i sense desmerèixer gens ni mica l’execució de Volodin, en aquesta obra li vaig trobar alguns límits, per dir-ho d’alguna manera. Així com un cantant, en principi, no pot interpretar qualsevol personatge operístic, el mateix passa amb els instrumentistes. Un bon intèrpret de Mozart potser no tocarà bé Chopin, però no per això és pitjor. Volodin és un pianista extremadament subtil, delicat, sensible, el seu so és una carícia de seda a la pell. En resum, és un apol·lini declarat. En canvi, el concert de Rakhmàninov és una obra del tot dionisíaca, que enfonsa les arrels a les entranyes.

Volodin va posar tot el seu art al servei del concert, però crec que en el purisme més estricte, no li va confegir tot el caràcter que demana. Va tocar un segon moviment deliciós i l’execució de tot el concert va ser immaculada, però li va faltar un punt de passió, de deixar-se anar. Per al meu gust, el rei del piano amb Rakhmàninov és Arcadi Volodos, aquest sí, completament dionisíac, amb un estil arravatat i feréstec. Ara bé, Volodin no només no em va decebre gens, sinó que a la propina que va tocar, el nocturn núm. 20 de Chopin, s’hi va lluir de valent i va desplegar totes les seves armes de seducció interpretativa. Va captivar el públic amb una execució delicada, pura i brillant. Amb Chopin és un dels millors, sense cap mena de dubte.

Quant a l’Orquestra Simfònica Txaikovski, val a dir que va brillar en tot moment. L’equilibri tímbric entre les masses instrumentals es va fer palesa durant tot el concert. En Rakhmàninov es va encomanar de la manera apol·línia de Volodin i van tocar perfectament acompassats. La música de ballet de Txaikovski, tot i que personalment no m’entusiasma, la van executar amb gran delicadesa i precisió, imprescindibles per convidar al somni del ballet clàssic. En definitiva, un concert rodó amb un solista excepcional.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*